Les cases d'Alella

Web de divulgació històrica i patrimoni arquitectònic d'Alella

Can Calderó

La casa, d'aspecte majestuós, adopta una posició altiva i prominent a mitja vessant de la coma, a tocar del centre urbà d’Alella.

Fins a principis del segle XIX s'hi accedia pel barri del Rost, des d'on el camí s’enfilava suaument travessant vinyes i fruiters. Quan es va construir del celler cooperatiu Alella Vinícola, edificat sobre uns terrenys que van segregar-se de la finca, i durant gairebé un segle, Can Calderó i la Vinícola compartiren l'anomenada Pujada del Sindicat, un camí costerut per on primer carros tirats per cavalls i, després, tractors pujaven el raïm en època de verema. Al capdamunt de la costa hi havia dos magnífics barris; el de la dreta donava accés al pati de descàrrega de la cooperativa i el de l'esquerra conduïa a Can Calderó. Del pòrtic, avui traslladat, en destaca l’escut del llinatge que hi ha esculpit a la llinda.

Una feixa llarga i estreta estabilitzada per un gran mur de pedra amb contraforts condueix el visitant fins l'esplanada de la casa, a mitja alçada de la finca. Als seus peus, el terreny davalla suaument fins a la riera, aprofitant aquest fèrtil sòl d'al•luvió per situar-hi l'hort. Rere la casa, unes feixes amb ametllers i tarongers s'enfilen fins a la partió de Can Serra.

L'edifici, de planta baixa, pis i golfa, té planta quadrada i està constituït per tres crugies perpendiculars a la façana principal. Les parets, de gruixos d'entre 60 i 80 centímetres, presenten carreus regulars que reforcen la trava a les cantonades. Alguns sostres de la planta baixa estan construïts amb voltes de maó de pla més o menys apuntades, o combinant sòlids arcs de pedra tallada amb entrebigats de fusta que es repeteixen en el trespol de la planta noble i la golfa.

A la crugia esquerra es troba l'escala que mena al pis superior, on hi ha la sala principal que actua com a distribuïdor. De factura austera però senyorial, en destaquen les tres grans jàsseres que suporten l’enteixinat de fusta. A les parets trobem un rellotge i un tinell, decorat amb rajoles blanques i verdes, ambdós resolts en el gruix del mur. Des d'aquesta sala es passa al menjador, amb armaris encastats en el gruix de les parets i enrajolats amb imatges de sants. Els dormitoris, alguns amb alcova, volten la sala principal.

D'entre els objectes que es conserven a Can Calderó cal destacar una casulla de domàs de sant Feliu; la imatge d'alabastre de sant Isidre, que data del segle XVIII, i el llibre de personatges de la família, també del segle XVIII, on figura el seu escut. A més, hi resten encara un llit isabelí i un altre d'Olot decorat amb una imatge.

La coberta remata la composició amb tota la potència de les teulades a quatre vessants. El carener, horitzontal, és de teula àrab i presenta totes les arestes de ceràmica vidriada de color verd. El conjunt de la teulada sembla surar sobre la façana principal, que queda alleugerida al nivell de la segona planta per una dotzena d'arcs de mig punt que ventilen les golfes.

Des de l'entrada de la casa s’accedeix al celler, al fons. És l’espai més gran de la casa i unifica transversalment totes les crugies gràcies a un seguit d'arcs disposats contrarestant l'empenta de les terres. S'hi conserven encara dues premses antigues, de quan la finca estava dedicada al conreu de la vinya i a l'exportació de vi.

Dos cops l’any, Can Calderó obria les portes: una era en motiu del dinar de la brisa i l’altre per la Mare de Déu de Núria. Així doncs, tot just acabada la verema, els Calderó oferien un àpat de germanor a tots els treballadors; amb la venda de la brisa pagaven l'arròs, les costelles, la botifarra, els panellets... que acompanyaven amb vins de la casa (mistela, ranci i dolç). Miquel Bosch de Calderó s'hi referia, afectuosament, anomenant-los els vins de Matusalem pel temps que feia que eren dins les bótes. Del celler en sortien unes 250 càrregues -poc més de 360 ampolles- que es venien a particulars.

Miquel de Calderó i Masdovelles reformà i amplià la casa atorgant-li l'aspecte senyorial que ofereix avui. Fervent devot de la Mare de Déu de Núria, va fer construir també la capella adossada a la façana posterior, que va ser beneïda el 1682 per fra Oleguer de Montserrat, ardiaca major de Tarragona. Es tracta d'un cos de planta rectangular i tres voltes apuntades, amb l'altar a l'est, cobert amb teulada a dues aigües. Ja al segle XX, s'arranjà la capella, amb les voltes de tipus barroc.

Al seu interior es conserven un oli pintat sobre tela que representa la imatge morena de la Madonna Santa Maria de Núria; l'obra és una reproducció fidel d'una pintura de 1784, malmesa durant les revoltes de 1936, i es conserva encara en el marc original amb l'escut nobiliari del fundador de la capella a la part superior. Són notables també les imatges de sant Miquel i sant Jordi que escorten, a cada banda, la pintura esmentada; dos olis que representen el davallament de la creu i santa Magdalena; sobre una peanya, una imatge vestida, molt antiga, del nen Jesús; davant l'altar, el medalló de fusta esculpida amb sant Miquel; els escuts d'Alella i dels Calderó que hi ha pintats a les portes laterals, i els quadres que recullen les indulgències concedides pels sants pares.

Miquel de Calderó i Masdovelles i Francesc de Calderó aconseguiren la gràcia de la indulgència plenària per set anys de cadascun dels papes Innocenci XI i Climent XI. El 22 de març de 1797, Jeroni de Calderó obtingué la indulgència perpètua de Pius VI, gràcia especial que fou recollida pel vicari general de Barcelona, Francesc Antoni d'Orteu, i quedà registrada el 12 de juliol de 1797. Coneguda com a Jubileu de Can Calderó, es pot guanyar només un cop l'any, el dia 8 de setembre, festa de la Mare de Déu de Núria; per tal d’aconseguir-la s'ha de visitar la capella de Can Calderó havent rebut els sagraments de la penitència-eucaristia, tenint la butlla de la Santa Croada de l'any i anant-hi a pregar per l'Església i el sant pare.

Un representant del bisbat barceloní visitava regularment l'estança per acreditar-ne la decència. L'any 1846, en no presentar els títols corresponents al delegat del bisbe Martínez, la missa no va poder celebrar-se.

De fet, la suspensió responia a la necessitat de solucionar algunes deficiències que el delegat observà, reflectides en les notes de Juan Calva:

Que al niño Jesús que está en la escarapata se le pongan un ojo y una mano que le faltan
Que se retoquen las sacras
Que se pongan a la Virgen que está al lado izquierdo del Altar la aureola y la mano izquierda que le faltan
Que se quite de la adoración la urna relicario, por no tener la auténtica, y estar abierta y sin sellar
Que se haga cubrir cáliz verde


L’any 1914, Miquel Bosch de Calderó recuperà la llicència per tornar a dir missa. L'escrit on es reconeix el dret es troba emmarcat a la sagristia i hi consta la signatura del Dr. Josep Palmarola, llavors vicari general de la Seu de Barcelona. El 22 d'agost del mateix any el rector d'Alella, Mossèn Antoni Buxadós, beneí la campana apadrinada per Josep Bosch amb el nom de Josefa. Entre les personalitats que van visitar la capella hi havia el bisbe de Barcelona el 1947, Dr. Modrego, i el Dr. Narcís Jubany, aleshores bisbe auxiliar de Barcelona.

Pel que fa a la casa, al segle XVIII van remodelar-se les obertures de la façana principal, orientada a ponent, per convertir-les en balcons i consolidar-ne el contorn amb pedra granítica treballada. Va ser així com aquesta façana quedà composada seguint els eixos que marca l'estructura interior: al central, el portal d'arc dovellat de mig punt i el gran balcó de la sala; als laterals, damunt les finestres de la planta baixa, els balcons dels dormitoris. L’element més antic que es conserva de les antigues obertures és probablement del 1292 i és un detall que hi ha a l'àbac d'una finestra gòtica, que representa les tres rosetes característiques.

A finals del segle XIX es construí la torre de planta quadrada adossada a la façana nord, que supera en una planta el volum principal i a la qual s’accedeix des de les golfes. Presenta un seguit d'espitlleres per a una correcta defensa i, amb la seva presència, puntua elegantment la composició del conjunt, trencant la contundència d'un volum únic. A principis del segle XX Miquel Bosch de Calderó modificà la torre, inicialment coberta amb una teulada a quatre vessants, per afegir-hi un coronament emmerletat a l'estil del segle XVI. Segurament va ser també en aquesta època que van afegir-se els dos cossos laterals, un a cada banda, coberts amb terrat.

El pati del darrere al nivell de la planta noble circumda la casa i la capella, embolcallant-les i permetent l'accés, la il·luminació i la ventilació de la façana posterior.