Les cases d'Alella

Web de divulgació històrica i patrimoni arquitectònic d'Alella

Can Cabús de Baix

Quadre de propietaris
1311 Jaume Roure – Can Roure
1392 Pere Roure
1430 Berenguer Roure
1440 Bartomeu Roure
1531 Francesc Roure
1625 Francesc Roure
1634 Bernat Roure, casat amb Paula
1640 Bernat Roure, casat amb Margarida i, l’any 1655, en segones núpcies, amb Mariana
1709 Isidre Roure, casat amb Maria
1731 Bernat Roure, casat amb Francesca
1790 Francesca Roure, casada amb Joan Cabús – Can Cabús de Baix
1803 Ramon Cabús i Roure, casat amb Rosa Arisa
1833 Josep Cabús i Arisa
1893 Araceli Fabra i Puig, casada amb Antonio Ribas i Casanovas
Juan Miguel Ros i Bertran, nebot d’Araceli Fabra, i tres propietaris més

Notícies històriques

A l’Arxiu Parroquial d’Alella es conserva un pergamí que data de l’any 1311 en què es descriu la venda d’uns terrenys que limitaven “a Orient, amb les terres del Mas de Jaume Roure”. A partir d’aquesta data se succeeixen quatre segles d'història en mans dels mateixos possessors.

El segle XVII la família Roure aconseguí llicència, a canvi de diverses aportacions a l'obra de l’Església, per tal que les seves despulles fossin enterrades a la cripta de la parròquia.

A finals del segle XVIII, Francesca Roure es casà amb Joan Cabús; amb el mas com a dot. A causa d'aquest matrimoni, l’any 1790 la propietat ja s’anomenava Can Cabús i calgué l'afegitó de Baix, per diferenciar-lo de Can Cabús.

A mitjan segle XIX la finca deixà de pertànyer a la família, encara que no és clar si Josep Cabús i Arisa l'apostà en una partida de cartes jugada al mateix celler o si la va vendre per fer front als estralls provocats per la plaga de fil·loxera. La va comprar Araceli Fabra i Puig, i encara avui pertany als seus descendents.


Dionisio Ridruejo a Can Cabús de Baix
En un article aparegut a la revista Destino, el poeta i polític castellà Dionisio Ridruejo va comentar extensament les sensacions que l'envaïren mentre duia a terme la difícil traducció al castellà del Quadern Gris de Josep Pla: Ridruejo va expressar la necessitat de conèixer profundament l'ambient, el clima, la topografia, la llum, etc de les terres que Pla va descriure en el seu llibre més famós, una informació que va recollir al llarg de les seves estades en una de les cases que la branca benestant de la seva família tenia a Alella: Can Cabús de Baix. De fet, va escriure un poema la casa, especialment dedicat a Pla, en el qual descriu perfectament l'essència de la majoria de finques descrites en aquesta web.

Todo debe morir. Es una casa
grande y para otro tiempo,
con materiales crudos, declarantes
que aún describen el pulso
de las manos que hicieron. Con espacios
habitables sin tasa.

Abajo los lagares,
con humedad y telaraña en botas
que hace tiempo olvidaron
el vino antiguo.

Arriba, los yugos para bueyes
de cíclope, las vigas sin desbaste
y las ventanas chicas que dibujan
lo que miran: cipreses y glicinas,
avellanos azules,
una casa traída de Toscana,
el cielo pajarero donde charlan
las hojas con los picos invisibles;
cañaverales con alberca, un huerto
de pozo, una colina
arenosa de vides y pinares
diminutos: lo impio.

En la planta mediana un aleteo
romántico de vagas mariposas
que habitan los espejos, acaricia
y enciende porcelanas y metales,
acaricia besando con cuidado
la caoba que cruje
con sierras diminutas en la entraña;
la caoba que ha visto
los partos peligrosos del sigle XIX.

Afuera hay una puja de geranios
e íbicos rojos en escalas verdes,
y un par de terracotas con muchachos
muertos un siglo atrás. Y la explanada
con cúpula de plátanos
que rompe la palmera en fuego verde
subido nudo a nudo desde los bisabuelos.

Todo habrá de morir. Incluso el agua.
Incluso el aire puro.
Cargo los ojos, cargo
el oído, el olfato,
el corazón, con yemas del instante,
haciéndome leyenda desde ahora.