Les cases d'Alella

Web de divulgació històrica i patrimoni arquitectònic d'Alella

Can Bertran

El vell accés des del torrent de Vallbona es va desplaçar a la riera de la Coma Clara, que a finals del segle XIX s’havia consolidat com a via principal de comunicació. Per aquest motiu s'hi construí l’actual barri d’entrada, al més pur estil neoclàssic, a tocar de Can Gaza.

La casa està situada al punt més alt de la finca, voltada de jardí. Enmig de grans arbres d’ombra, hi havia una bassa de la qual sortien els canals de rec que es dirigien a les feixes de conreu, avui desaparegudes i convertides en el parc dels Drets Humans i el carrer de les Heures.

L'edifici és de proporcions fora de mida, d’estil eclèctic premodernista, amb façanes composades amb eixos de simetria, ornamentacions florals i una gran quantitat d’elements auxiliars: cornises, llindes, teulada...

La casa segueix en tot moment un esquema compositiu tripartit: tres plantes, tres crugies per planta, tres eixos verticals a cada façana, etc.

Algunes subtileses ajuden, però, a matisar un volum tan contundent. És el conjunt d’aquests recursos ornamentals que decoren la façana el que confereix a Can Bertran el seu característic aire senyorial.

La volumetria no és exactament cúbica. Curiosament, les façanes laterals són més grans que la principal. Aquest fet posa de manifest l’habilitat del projectista per resoldre amb deseiximent la traça de l’enorme cornisa que lliga la trobada entre els plans de façana i els de la coberta.

La cornisa, calada, no fa l'efecte de pesantor i, amb una línia trencada lliure de dogmes academicistes, aporta un toc de frescor. Ho aconsegueix gràcies a la repetició al centre de cada façana d'una mena de timpà a 45º, i al fet que adapta el fris d'acord amb el que convé a cada llargària, variant la modulació de l'entaulament.

L'exuberància del remat de cresteria, a to amb l'heterodoxa cornisa, també ajuda a dissimular les mides diferents d'una coberta en aparença simètrica i juntament amb els motllurats i els guardapols de les finestres i balcons posa de relleu la imatge exterior de l'edifici, tan característica al poble.

La casa consta de tres nivells: la planta baixa i dues plantes pis, totes de les mateixes dimensions. Per damunt del segon pis s'aixeca una coberta a quatre aigües de teula ceràmica plana que dóna lloc a unes àmplies golfes; en posició central emergeix una una llanterna-mirador també coberta a quatre vessants que corona el conjunt.

La casa té un volum adossat a l’alçat posterior que proporciona visions molt diferents de l'edifici segons si s'observa des de l’esplanada del davant o des de la cara nord.

Darrere la construcció hi ha un mestre d'obres destre i competent. En l’organització de les plantes s'adverteix algun gest transgressor que s’allunya de les organitzacions clàssiques; així, la posició lateral i descentrada de l'escala trenca qualsevol possibilitat de simetria i dóna un punt de llibertat que desencarcara i enriqueix la distribució de la planta, molt més dinàmica del que es podia esperar per la rigidesa de la solució estructural adoptada (els murs de càrrega que sostenen els forjats es troben repetits en la mateixa posició a cada pis).

Totes les habitacions estan comunicades entre elles, de manera que actuen alhora d'estança i de passadís, amb una configuració emparentada amb la de la masia catalana, on la sala és la peça que comunica totes les cambres perimetrals.

Els sostres són alts i decorats amb cornises de guix. Les portes interiors són de fusta noble, amb posts encadellades a la manera antiga, formant plafons amb motllures i relleus de composició simètrica.

El paviment de mosaic hidràulic, molt de moda a l'època, completa la decoració i ofereix a la casa un aire semblant al dels pisos de l'Eixample barceloní.