Les cases d'Alella

Web de divulgació històrica i patrimoni arquitectònic d'Alella

Les Quatre Torres

Cronologia de propietaris
Bernat de Cigraxio
1325 Galceran de Benyeres
1344 Pere Desplà, Casa d'Alella / Casa del Terçó
1392 Joan Desplà
1474 Francesc (Desplà) Coromines, casat amb Elionor Desplà
1511 Guerau Desplà
1528 Anna Desplà, germana de Guerau, casada amb Miquel Gralla
Francesc Gralla i Desplà
Lucrècia Gralla i Desplà, germana de Francesc, casada amb Francesc de Montcada i Folc
Segle XVII Gastó de Montcada i Gralla, Les Quatre Torres
Segle XVII Guillem Ramon de Montcada
1645-47 Enric de Lorena, comte d'Harcourt
Segle XVII Guillem Ramon de Montcada
1670 Joan Baptista de Mata
1716 Administrada pels dos jurats de la Parròquia
1725 Josep de Mata i Copons
Segle XIX Gaietà de Mata
Segle XIX Gil Bonaventura Fabra i Illas
Segle XX Trinitat Rius i Fabra, casada amb Jaume Nadal i Camps
1950 Jaume Nadal i Rius
Hereus

Notícies històriques
La importància de La Casa d'Alella queda palesa ja en el segle XV, quan bona part del terme estava vinculat als amos d'aquesta finca, els Desplà, ja fos en concepte d'alou, pel que en cobraven uns censos, o bé per propietat directa. A aquesta exacció cal afegir-hi, a més, el cobrament a la Parròquia d'un percentatge de la collita, conegut amb el nom de terçó o tercera part de la dècima dels fruits (delme del pa i del vi), motiu pel qual la propietat també era coneguda com La Casa del Terçó. Així, tot i que Alella tenia la categoria de vil·la reial, la família Desplà va exercir un poder més propi d'un senyor feudal. Les primeres notícies dels Desplà com a posseïdors de l'actual finca de Les Quatre Torres se situen, depenent de les fonts consultades, entre 1344 i 1364, quan Pere Desplà la va adquirir de Galceran de Banyeres, a qui pertanyia l'any 1325 després que la comprés a Bernat Cigraxio. L'any 1344, efectivament, se li va concedir a la família Desplà la jurisdicció de la Parròquia de Sant Feliu, que va ser recuperada, mitjançant compra, pels alellencs i cedida al monarca.

Durant els dos segles següents, aquesta família va exercir un gran poder i influència, sobretot a la parròquia, de la qual van ser rectors alguns dels seus membres. Francesc Coromines, espòs d'Elionor Desplà, va ser el més important dels senyors de la Casa d'Alella i, en virtut de la seva bona consideració, el 1549 va presidir la col·locació de la primera pedra de l'església. Va ser ell qui va posar en ordre els drets i atribucions d'allò que posseïa la família mitjançant l'encàrrec d'una capbrevació de totes les terres sobre les quals tenia poders al notari de Barcelona Francesc Clariana. Inicialment, va exercir els drets que els senyors feudals havien adquirit mercès als avantatges concedits pel rei després de la Primera Guerra dels Remences; passats els anys, però, en ser abolit el règim de servitud gràcies a la sentència de Guadalupe, va ser requerit formalment pel Sindicat Remença per tal que s'atengués a les resolucions acordades. Com a coseller de la Ciutat de Barcelona, va participar a les lluites polítiques del segle XV entre els partidaris de la BIga i la Busca (1440 i 1450). Mort el seu amic el príncep Carles de Viana, Desplà, representant la Generalitat de Catalunya, va oferir la Corona d'Aragó al monarca francès Lluís XI fent palesa, una vegada més, la seva oposició a Joan II.

Un dels fills de Francesc Desplà, Lluís, va arribar a ser ardiaca major de la Seu de Barcelona; l'altre, Guerau, hereu de la propietat, va ser mestre racional i conseller de Ferran el Catòlic el 1511. En morir Lluís Desplà, la seva germana Anna -casada amb MIquel Gralla, mestre racional, comte de Vern i, des del 1528, també senyor de la Casa d'Alella- va heretar la propietat. Des d'aquell moment, coincidint amb la pèrdua d'importància social a Catalunya dels senyors feudals, l'hegemonia dels Desplà a Alella va començar a davallar.

La casa va passar a mans del seu fill, Francesc Gralla i Desplà i més endavant, com que va morir sense descendència, a la germana de Francesc, Lucrècia Gralla. El seu marit, Francesc de Montcada i Folc de Cardona, marquès d'Aitona, comte d'Osona, vescomte de Cabrera i de Bas, gran senescal i mestre racional de Catalunya, virrei del Principat i del regne de València, va donar un nou nom a la casa, a partir d'aleshores coneguda com a Casa del marquès d'Aitona. Tant Francesc Gralla com el seu hereu, Gestó de Montcada i Gralla, virrei de Sardenya, es despreocuparen del cobrament del terçó, que gairebé sempre es pagava en espècies, i l'arrendaren o el vengueren a d'altri per una quantitat en metàl·lic; va ser així com l'any 1602 n'era arrendatària Elionor Llana i més tard, tal com segons consta al capbreu fet pel notari Pere Moret el 1619, el seu fill Agustí. El 1621 els censos eren arrendats pel senyor Montserrat Navarro, tot i que la casa continuava pertanyent als marquesos d'Aitona.

Entre 1645 i 1647, en temps de la Guerra dels Segadors, la casa era propietat de Guillem Ramon de Montcada, virrei de Catalunya i capità general dels exèrcits. Per aquest motiu va ser requisada i possiblement ocupada pel qui aleshores era virrei francès a Catalunya, Enric de Lorena, comte d'Harcourt, i va passar a anomenar-se Torre del Comte o del Virrei.

El 29 d'octubre del 1670 el marquès va vendre la casa, les terres, les dependències, els censos i la part corresponent al terçó a Joan Baptista de Mata, mestre racional i cavaller de l'hàbit de Montesa. El seu fill Josep Anton de Mata i Copons, comte de Mata, en el marc de la Guerra de Successió, va veure segrestada la finca pels borbònics el 1713. Després de la Pau de Viena (1725), va recuperar les seves propietats. La família va conservar la condició de senyors de la Casa d'Alella fins a les darreries del segle XIX, quan l'hereu, Gaietà de Mata, va desprendre's de totes les finques alellenques i va vendre els censos i els drets a Gil Bonaventura Fabra i Illas, als descendents del qual encara pertany.

Temporalment durant la Guerra Civil la finca va ser inacutada: les terres van ser col·lectivitzades i repartides entre diversos colons de la Unió de Rabassaires i de la CNT; i l'edifici va entrar a formar part de la xarxa assistencial de l'Ajuntament de Barcelona convertint-se en el Refugi de Guerra núm. 5.

La família propietària va retornar en acabar la guerra tal i com recorda Jaime "Tito" Nadal Rius al llibre: "Recuerdos que el tiempo no borró" publicat el 1998.

Una participació alellenca durant el bloqueig de Barcelona (gener de 1714)
Santiago Albertí, L'onze de setembre (pàg. 208): 'El pla era apoderar-se de Mataró -on els borbònics eren febles després de treure les tropes que foren desfetes a Arbúcies-, en una acció combinada del regiment d'Amill i dels patriotes de la resistència. Frustrà el projecte, per casualitat, una ordre de Pòpuli a les forces valones acampades a Alella perquè es traslladessin a Mataró [Francesc Castellví explica que els borbònics estaven assabentats del pla]. Amill ja es preparava per embarcar-se quan es produí aquest esdeveniment. El salvà d'una catàstrofe, per pocs minuts, l'avís oportú de Salvador Lleonart, el gran organitzador de l'espionatge català.

Lleonart s'assabentà a temps dels moviments dels valons gràcies a l'informe immediat d'una dama aristòcrata, Marianna de Copons, cunyada del comte de la Torre de Mata que vivia a Alella, amagant la seva insospitada condició d'agent de la resistèncias. Marianna tractava amb gran familiaritat els oficials borbònics de la zona, passant per persona que havia fugit de la capital per no haber-se volgut barrejar a la lluita. Bella com era, havia encaterinat el coronel Le Querchois, cap de les tropes valones. Es trobava amb ell fent una berenada al camp, quan el coronel rebé l'avís de sortir. Le Querchois, molt contrariat, declarà que havien de separar-se, Marianna l'acusà d'ingrat i qui sap de quines coses més. El coronel, entendrit i alarmat, volgué excusar-se davant la dama. Li ensenyà l'ordre que era secreta, i partí ben justificat. Una hora després, la notícia havia arribat a Lleonart, que no era lluny i aquest la passà personalment a Barcelona sense perdre un minut. Parlà amb Amill quan aquest ja pujava al vaixell. La petita Mata-Hari nostrada de la divuitena centúria salvà 300 homes d'una mort certa'.