Les cases d'Alella

Web de divulgació històrica i patrimoni arquitectònic d'Alella

La Torre del Governador

Cronologia de propietaris
1377 Pere Torrella (mas rònec Torrella)
Terres de les famílies Gurri i Pareras
Pere de Cardona, governador de Catalunya (Cal Governador)
1565 Andreu Benet i Dams (Torre [de l'Andreu] Dams)
Gaspar Dams
1693 Manuel de Llupià, governador de Catalunya (Cal Governador)
Joan de Llupià
1763 Isabel de Llupià i Gelabert
Josep Artigues
Joan Queralt de Xamar, comte de Santa Coloma
Joan Baptista Queralt i Salvà, comte de Santa Coloma i governador de Catalunya
Joan de Queralt i Bucarelli, marquès de Valhermoso
1842 Miquel Safont i Lluch
Josep Safont i Parellada
1887 Antoni Borrell i Folch
1916 Fundació Borrell, administrada per les Escoles Pies
2000 Landscape, filial immobiliària de Banc Sabadell
2007 Astroc, immobiliària valenciana
 
Notícies històriques
Els antecedents d'aquesta propietat es remunten al segle XIV. Aleshores, el mas Torrella ocupava les terres delimitades per l'antic camí de Martorelles i pel torrent de la Maçana, avui dit d'en Bernades. Entre els segles XIV i XVI també van ser-ne propietaris els Gurri i els Pareras.
 
A mitjan segle XVI Pere de Cardona, governador de Catalunya, l'adquirí i li donà el nom amb què es coneix avui.
 
Anys més tard, Andreu Benet i Dams va comprar la casa, que passà a anomenar-se temporalment Torre Dams fins que el 1693 un altre governador de Catalunya, Manuel Llupià, va fer-se amb la finca mitjançant subhasta pública i en recuperà el motiu.
 
Llupià no fou, però, l'últim propietari amb un càrrec de govern o un títol nobiliari: temps després, Joan Queralt de Xamar, comte de Santa Coloma, s'encarregà de condicionar l'habitatge -per exemple, hi afegí cambres de bany a les habitacions- i d'engalanar els jardins amb fonts i brolladors. El seu successor, Dalmau Queralt, fou virrei de Catalunya. El llinatge veié augmentar els títols quan Joan Baptista Queralt es casà amb una jove andalusa de noble procedència, de manera que el fill de la parella, Joan de Queralt i Bucarelli, esdevingué conde de Santa Coloma, Cifuentes, Las Amayuelas, Escalante, Fuenclara, Gerena y Villamor, marqués de Besora, de Gramosa, de Alcochel, de Lanzarote, de Albaserrada, de Vallehermoso, y caballero de Santiago. Va ser precisament ell qui, l'any 1842, va vendre la finca a Miquel Safont i Lluch, potser perquè les rendes de les seves propietats sud-americanes havien minvat, com deien les males llengües, o perquè, tal com afirmava l'escolapi Lluís Boronat i Aragonès, en haver crescut als cortijos d'Andalusia gairebé ni coneixia Alella. Fos com fos, el comprador, fill de l'adinerat fabricant tèxtil de Vic Josep Safont i Casarromana, va pagar 7.818 duros, 12 rals i 20 morabatins per Cal Governador i per quatre peces més de terra.
 
El 1887 el patrimoni de Josep Safont i Parellada es trobava en una situació molt precària i, amb la fallida de la companyia d'assegurances La Peninsular, va veure's obligat a subhastar els seus béns. La Torre del Governador, juntament amb unes vinyes situades a la Pedrera, els Figuerals, coll de Vendrans i Rials, va ser adquirida per Antoni Borrell i Folch, conegut empresari i polític que durant anys va esmerçar temps i diners a posar la casa a punt.
 
L'any 1909, un Borrell vidu i sense hereus deixà constància, en el seu testament, de la voluntat que els seus béns passessin a usdefruit d'una institució religiosa dedicada a l'ensenyament: «Que la totalitat dels seus béns patrimonials i econòmics servissin per a la fundació d'un Establiment de Beneficència i Instrucció de caràcter particular o privat, oferint pensionat i ensenyament gratuït superior, comercial i agrícola per a nois pobres de bones qualitats morals, clara intel·ligència i amor a l'estudi.»
 
Així, el 15 de juliol de 1916, sis anys després de la seva mort, els seus marmessors i el pare provincial de les Escoles Pies van signar la cessió de la Torre del Governador a aquesta institució i es constituí el patronat que se'n feia responsable. Fou així com es creà la Institució Borrell de l'Escola Pia d'Alella, dirigida pel patronat i gestionada per l'orde religiós.
 
Antoni Borrell i Folch
Seguint les regles del joc d'influències dels temps de la topinada i el caciquisme, Antoni Borrell va aconseguir els 1.124 vots que el portaren de ser diputat de la província de Barcelona per la circumscripció d'Arenys a marxar a Madrid com a diputat al Congrés.
 
Fill benemèrit de Barcelona, senador del Regne d’Espanya, cònsol honorari de Romania i comerciant emprenedor, a més d'exercir nombrosos càrrecs relacionats amb el ferrocarril -fou president del Comitè d'Accionistes i Obligacionistes dels Ferrocarrils Espanyols- i la banca -fou un dels fundadors del Banco Hispano Colonial-, entre els seus negocis s'hi inclou el finançament del canal de l'Ebre, juntament amb el marquès de Montroig, Antoni Farratges i Mesa, i la creació de la Companyia Transatlàntica arran de la col·laboració amb el marquès de Campo per desfer-se de la línia regular Manila-Liverpool que aquest gestionava.
 
El 7 de novembre de 1885 va arribar des del real sitio d'El Pardo la conformitat d'Alfons XII al nomenament de Borrell com a cònsol general de Romania a Barcelona, que així passà de polític a diplomàtic. La seva vida social es movia aleshores entre l'Ateneu de Barcelona, el Liceu, la Societat Econòmica d'Amics del País, el Círculo Conservador-Liberal i el comitè organitzador de l'Exposició Universal de Barcelona, del qual era vocal.
 
Ocupat forjant-se un nom, ajornà fins als 54 anys el seu matrimoni amb Mercedes, que en tenia 39. Tot i no haver tingut descendència, el seu era un amor profund i apassionat, segons es desprèn de la correspondència que van intercanviar.
 
Durant la Segona República, el govern va convertir la Institució Borrell de les Escoles Pies d'Alella en la delegació local de la Mútua Eduard Llanas. La persecució religiosa desfermada l'estiu de 1936 obligà els escolapis a fugir. Acabada la Guerra Civil s'hi reprengué l'activitat acadèmica i van començar els anys d'esplendor de l'edifici com a seminari major de la província. La tasca educativa continuà, amb més o menys entrebancs, al llarg de més de sis dècades, d'acord amb el desig de Borrell. Les Escoles Pies deixaren empremta en diverses generacions d'alellencs i van ser a la base de diversos projectes que, amb el temps, van anar-se consolidant; és el cas del naixement de la revista Alella, de la pràctica pionera d'esports com el tennis i el bàsquet -importat directament del Col·legi de Cuba-, o de la instauració d'un servei religiós per a la parròquia d'Alella.

Arribà un moment, però, que la situació econòmica resultà insostenible i els padres van haver de tancar les aules de l'escola. Des d'aleshores, Cal Governador ha desenvolupat diferents papers: va ser la seu de l'Escola Agrícola del Maresme, adscrita a l'Escola Santa Anna de Mataró; va emprar-se com a centre de reunions i celebracions particulars, etc.
 
La dècada de 1990 s'hi van emprendre diverses iniciatives amb la voluntat de posar la finca al dia, com la realització d'un inventari sobre el fons bibliogràfic de l'Institut o l'organització d'un taller de restauració amb la participació de joves estudiants de Belles Arts que treballaren en algunes de les peces de la sala de música, com ara les llànties de vidre i llautó, la xemeneia o les escultures. Finalment, però, deixant de banda la clàusula testamentària que fins aleshores n'havia determinat l'ús, el conjunt va vendre's a una filial immobiliària del grup Banc Sabadell.
 
Després d'un intent fallit per instal·lar-hi un hotel de luxe i una promoció d'habitatges unifamiliars, l'esclat de la bombolla immobiliària i la crisi financera va provocar diversos canvis de propietat fins a quedar-ne una part en mans de la Caixa, i, l'altra, del BBVA.