Les cases d'Alella

Web de divulgació històrica i patrimoni arquitectònic d'Alella

El poblament en època Ibèrica

A Alella no s'ha trobat cap jaciment d’època ibèrica plena (segles IV-III aC). Totes les restes de poblament corresponen a petits assentaments a cavall dels segle II i I aC emplaçats en elevacions naturals, com els turons més propers al mar, a la zona de La Serreta i Can Teixidor, o a la muntanya, al nucli de Mas Coll. Eren estructures molt modestes -avui desaparegudes- que s'inscriuen en un context de canvis en les pautes d'ocupació i colonització del territori, com a conseqüència de la romanització.

Fins llavors, els assentaments es caracteritzaven per una dispersió relativa i l'elecció de llocs prominents de fàcil defensa i control visual. Se'n poden distingir de dues menes: els que barrejaven característiques constructives autòctones amb alguns elements romans -seria el cas de Can Serra o del torrent del Sistres- i els que ocupaven els millors llocs de la plana, damunt dels quals es bastiren més endavant les vil·les d’època imperial, com seria el cas de Cal Mallorquí, a Rials.

L’evolució del poblament ibèric a Alella és paral·lela a l'experimentada entre els segles VI i I aC a tota la Laietània. La terra dels laietans s'estenia per les contrades compreses entre el Llobregat, la Tordera i la plana vallesana. Segons el testimoni escrit, per bé que molt posterior, d’alguns autors clàssics, va ser aquesta una regió famosa pel clima, la pesca i, sobretot, pel vi. Abans de l'especialització vitivinícola, l'economia ibèrica era de base cerealística, amb una sola collita, a l'hivern.

L'hàbitat en alçada fou el predominant en època ibèrica plena. És el cas dels oppida de Puig Castellar (Santa Coloma de Gramenet), Burriac (Cabrera de Mar), Castellruf (Santa Maria de Martorelles), Céllecs (Òrrius) i Sant Miquel (Vallromanes i Montornès), poblats protegits per l'orografia accidentada del terreny i parcialment fortificats en els llocs més vulnerables.