Les cases d'Alella

Web de divulgació històrica i patrimoni arquitectònic d'Alella

L’antiguitat tardana

A partir del segle III dC i com a conseqüència de les successives crisis polítiques i econòmiques en què es va sumir l'Imperi Romà, els vincles entre la rodalia i els nuclis urbans de Baetulo i Iluro es van ressentir. Progressivament, les ciutats van perdre la seva preeminència en favor de l'àmbit rural.

No hi va haver, però, transferència de poder o riquesa de la ciutat al camp. Ben al contrari, el nombre de vil·les va davallar en paral·lel a un procés de concentració de la propietat en poques mans. Aquest fenomen va ser l’expressió d’un reajustament social i econòmic de llarg abast motivat per diversos factors consubstancials al context de crisi, com ara la fragilitat de les fronteres exteriors de l'Imperi, la pèrdua del mercat exterior del vi i l'estancament demogràfic.

En aquestes circumstàncies, el conreu de la vinya va anar perdent importància en favor d'altres cultius de secà, com ara els cereals, que requerien més extensió de terres.

El segle V es produeixen els primers contactes entre la població hispanorromana de la Tarraconense i els visigots: una tribu germànica aliada de Roma que s'havia establert a la Septimània, al sud de la Gàl·lia, amb el compromís de defensar militarment l’Imperi davant les insurreccions de camperols descontents -com els bagaudes de la Tarraconense, l'any 454- i les incursions d'altres pobles bàrbars (vàndals, burgundis i ostrogots).

La decadència de l’Imperi Romà d’Occident va tocar fons l’any 476, quan Odacre, cabdill dels hèruls, va destronar l’últim emperador, Ròmul August. Va ser a partir d’aleshores que els visigots van engrandir i consolidar el seu domini territorial a la península ibèrica, transferint la capital del seu regne de Tolosa (circa 418) a Barcelona (circa 508), i de Narbona (circa 526) a Toledo (circa 546). Molt abans de la seva arribada, els visigots ja havien abraçat l'estil de vidaromà i la fe cristiana: foren arrians abans de convertir-se al catolicisme, l'any 589. Per això, i per la modèstia del seus contingents humans, l’assentament dels visigots no va alterar substancialment la demografia ni l'estructura social preexistents. Constituïen, en tot cas, una mena de casta que va copar els càrrecs de l’administració de la monarquia i que compartia els afers públics amb un seguit de famílies aristocràtiques hispanorromanes. El seu establiment coincideix amb la regressió del luxe i la vida urbana, i amb la configuració en l'entorn rural d'una economia autàrquica de subsistència. És també el moment en què sorgeixen les primeres esglésies rurals, tot i que no es generalitzaran fins als segles VI i VII.

A Alella, l'únic testimoni arqueològic d'aquest període són les restes d'un petit establiment agrícola i ramader excavat parcialment el desembre de 2006 en les immediacions de Can Cabús de Dalt. Les dues estructures identificades -molt malmeses- i els materials que s'hi van trobar suggereixen una ocupació del jaciment en dues fases diferenciades -una alt imperial i una altra tardoromana- que, des de la seva ubicació preeminent, dominaria la vall de Can Magarola.

La primera estructura correspondria a una fossa o sitja de planta rectangular que serviria per a l'emmagatzematge o el tractament de productes. En un dels laterals hi havia dos basaments per al sosteniment d'una superestructura, perduda, a base de pedres de pòrfir; en el lateral oposat, hi havia una banqueta amb una funcionalitat similar. Pel material arqueològic exhumat, d'entre els que destaca la beina d'un ganivet de bronze, s'ha pogut establir una cronologia d'entre finals del segle IV i principis del segle V dC.

La segona estructura correspon a una sitja amb rebliment de material arqueològic: material constructiu, ceràmica (comuna oxidada i reduïda), vidres, àmfores (africanes i de producció local), tegulae, dolia i restes òssies, juntament amb un clau de ferro de 9 cm de llargada.