Les cases d'Alella

Web de divulgació històrica i patrimoni arquitectònic d'Alella

Alella, un nucli rural

Gràcies a les garanties d'estabilitat del contracte emfitèutic, d'una part, i al desenvolupament paral·lel de les activitats industrials, marítimes i comercials, de l'altra, la petita i mitjana propietat camperola va poder fer front a les càrregues senyorials encara vigents, així com a les males collites, les epidèmies o les guerres que es van continuar esdevenint.

El segle XV es va iniciar una nova etapa caracteritzada pel ressorgiment de l’economia. De manera progressiva, es van fundar nous masos a les vores de les rieres de la Coma Clara i la Coma Fosca, alguns dels quals han arribat, modificats, fins als nostres dies. Situats a prou distància dels cursos d’aigua com per evitar els devastadors efectes de les rierades, tenien l'hort al davant, mentre que les parts més elevades es dedicaven al conreu de secà. El conjunt de terres conreades que envoltaven l’edificació es coneixia amb el nom de gleva.

A més de les terres on es trobava el mas, cada propietari solia tenir altres peces de terra repartides pel terme, o en les parròquies veïnes de Sant Cebrià de Tiana i Sant Martí de Teià. Normalment estaven plantades de vinya i al llarg dels segles eren comprades i revenudes nombroses vegades. A Alella hi convivien, per tant, dos tipus de propietat que combinaven una certa perdurabilitat en el cas dels masos amb una gran variabilitat per a la resta del terme; un model que perduraria fins al segle XIX.

La divisió successiva de les propietats en finques de dimensions cada cop més reduïdes va donar ales a la figura dels masovers: famílies que tenien cura de l'explotació i conservació de la casa i la gleva. El seu nombre es va multiplicar, com el nombre de masos, i la seva contribució al sosteniment de la propietat va ser tan gran que algunes d'elles van prendre el cognom de la família que les menava. És el cas, per exemple, de Can Tito Serra o Can Sanmiquel.

Els masovers es feien càrrec de l’explotació agrícola i ramadera de les finques a canvi d’habitatge i d'una porció de la collita. Al Maresme era freqüent que dirigissin les masies sota l’atenta mirada d’uns propietaris que, sovint, eren al seu torn masovers d’altres masos. S’establia així una curiosa jerarquia de lleialtats.

El context de bonança econòmica va afavorir l’ampliació de l’església. L’any 1454, el municipi va adquirir de Tomàs Gurri les anomenades casetes d'en Gurri per tal d'engrandir el temple. El 14 de juny de 1459 Francesc Desplà, cavaller i senyor de la Casa d’Alella, en va col·locar la primera pedra. La nova església es va adossar a l’antic campanar. Comprenia l’actual presbiteri i les quatre capelles més properes. Les obres es van perllongar per espai de quatre anys, fins al 28 de maig de 1463. Per les mateixes dates es va erigir la part alta del campanar, ja que una de les campanes fosa el 1936 duia inscrita la data de 1496.

Devia ser també aleshores quan es va encarregar un retaule per a l'altar major al taller de Jaume Huguet. Possiblement es féu a través del canonge de la Seu de Barcelona, Jaume Andreu Sors, els orígens familiars del qual ens remeten a la casa pairal de Can Sors. El canonge havia estat abans rector de Valls, d'on procedia el cèlebre pintor.

Es conserva un fragment d'aquest retaule al Museu Diocesà de Barcelona que representa el bust de la Mare de Déu amb l'Esperit Sant que, en forma d'ocell, toca la seva orella dreta. Possiblement l'obra va ser trossejada durant el Barroc. Algunes parts es trobaven encara a la parròquia en temps del rector Antoni Buixadós, i possiblement es van perdre durant el saqueig de l'església i la rectoria el 1936.