Les cases d'Alella

Web de divulgació històrica i patrimoni arquitectònic d'Alella

El conflicte remença

El segle XIV fou un segle especialment dur. Les cròniques anomenen el 1333 "el mal any primer". Des de llavors i fins al 1375, les plagues, les males collites i la pesta negra delmaren la població i provocaren una gran mortaldat.

La davallada del nombre d’habitants va comportar una manca de mà d’obra que, al seu torn, va provocar l'abandonament progressiu dels masos i les terres. Els ingressos dels senyors també se'n van ressentir, i això va comportar un augment de la pressió sobre els pagesos.

A Catalunya, una part important de la pagesia era remença: tenia l’obligació de romandre al mas tota la vida, tret que compressin la seva llibertat i redimissin econòmicament el seu senyor. La redempció o remença es feia extensiva a tota la unitat familiar. Tot i amb això, en aquell context de crisi molts dels que no moriren per les epidèmies optaren per marxar-ne i, a partir de 1380, el descontent al camp va desembocar en una agitació violenta que va comportar la crema d’escriptures i capbreus, així com la destrucció de collites. Tot plegat va fer que moltes masies s’acabessin enrunant. Per aquest motiu, moltes finques apareixen als registres de l'època sota l’epígraf de mas rònec o terra erma. D'altres, en canvi, van ser ocupades i explotades per pagesos de la rodalia -o per tercers al seu càrrec-, que d'aquesta manera enfortien la seva posició social i la seva determinació per oposar-se als senyors.

Després d’un període de relativa tranquil·litat fruit de l'aproximació del rei Joan I a les súpliques remences, els senyors aprofitaren el canvi dinàstic produït el 1412 amb l'ascens al tron de Ferran I d'Antequera per reobrir la querella. Des de Nàpols estant, Alfons el Magnànim feu costat als remences, interessat com estava a combatre el poder dels nobles. A la seva mort, la situació esclatà.

Coincidint amb la Guerra Civil de 1461-1472 els remences s'alinearen amb el rei Joan II,i els nobles amb la Generalitat. Un cop aconseguit el triomf, el monarca va desatendre els seus compromisos. I no sols això: el 1480 va anul·lar la sentència interlocutòria d’Alfons el Magnànim de 1455 que donava cobertura als pagesos per no satisfer el pagament dels censos. Tot plegat va desembocar el 1484 en una segona guerra remença. Bo i ser esclafats a la batalla de Llerona per Ferran II el Catòlic, fill de Joan II, el rei va acabar dictant una disposició moderadament satisfactòria que posava fi al conflicte. La Sentència Arbitral de Guadalupe de 1486 redimia els mals usos, previ pagament de 60 sous per mas (a raó de 10 per cada mal ús: remença, intestia, àrsia, cugúcia, eixorquia i ferma d'espoli). Això sí: els pagesos havien de seguir fent homenatge al senyor i pagant els drets emfitèutics i feudals.

La Sentència de Guadalupe no va representar la desaparició del règim senyorial, però va fixar una nova situació jurídica per als pagesos: es va anul·lar l’adscripció a la terra i es va obrir la porta a exercir la llibertat personal i a disposar lliurement dels béns mobles. Si molts pagesos no van satisfer la totalitat de la redempció no fou per manca de capacitat econòmica, sinó per la por -real o imaginària- a hipotètiques escomeses de les autoritats reials, eclesiàstiques o senyorials amb vistes a poder acreditar sempre la tinença de béns (masos i terres).

Alella visqué de ple el conflicte remença. No sols per la proximitat de la guerra -que afectà el Maresme i la plana vallesana-i els fets d'armes -en el decurs de la revolta, els remences prengueren el castell de Montornès-, sinó també pel protagonisme que hi tingueren dos dels seus fills: Francesc Coromines (à) Desplà i Pere Company de Vall, que lluitaren en bàndols oposats.

El primer era el senyor d'Alella, pel seu casament amb Elionor Desplà. Inicialment, exercí els drets que els senyors feudals havien adquirit mercès als avantatges concedits pel rei després de la Primera Guerra dels Remences; després de la Sentència de Guadalupe, però, fou requerit formalment pel Sindicat Remença per tal que s’atengués a les resolucions acordades.

Per la seva part, Pere Company, que era propietari de Can Viló -a la Coma Clara- fou un dels cabdills remences que va prendre les armes el 1484. Acabada la guerra, va assistir com a síndic dels pagesos del Maresme a Guadalupe (Extremadura). Després de quatre mesos de negociacions, el rei promulgà l'esmentada Sentència i Company fou condemnat a mort. El veredicte, però, restava condicionat: Ferran II el perdonaria si Company l'acompanyava a la conquesta de Granada.