Les cases d'Alella

Web de divulgació històrica i patrimoni arquitectònic d'Alella

La Casa d'Alella

A Alella hi havia dos tipus bàsics de masos: els que eren propietat i alou de l’església, a la qual pagaven l’impost del delme, i els que, bo i essent propietat de la parròquia, eren alodials de la Casa d’Alella. Aquests pagaven igualment la dècima part dels fruits, però d’aquesta quantitat un terç restava per a la parròquia i els dos terços restants eren cobrats pels senyors de la Casa d’Alella. Per aquest motiu se l'anomenà també Casa del Terçó.

Els drets de la Casa d’Alella incloïen també el cobrament dels censos sobre les terres alodials, que consistien en un pagament anual en metàl·lic o en espècie, principalment gallines; en cas de transacció, la prioritat de compra era del senyor (dret de fadiga), i en cas de venda de la propietat alodial a un tercer calia l’autorització expressa del senyor, que tenia dret al cobrament d’una part del valor declarat (dret de lluïsme).

A banda de l'església parroquial i la Casa d'Alella, al terme hi tenien possessions els comtes i la Seu de Barcelona, el monestir de Sant Cugat del Vallès i altres nobles i institucions religioses, que es cobraven oportunament les corresponents exaccions sobre els pagesos que hi tenien establerts.

Tret d'un període inicial en què el terme restà sota la jurisdicció castral del Castell de Montornès i d'algunes intermitències posteriors, Alella romangué gairebé sempre sota jurisdicció reial, tal i com queda reflectit en una acta de l’any 1225 en què el rei Jaume I, per raó de senyoria, signa una venda de Juli de Montcada a Raimon de Plegamans de tot el que posseïa a la parròquia d’Alella "llevat de la fidelitat al rei". Es tractava d'un estatus preferible al de la dominació feudal, sobretot a l'hora d'aplicar i rebre justícia.

Com que Alella pertanyia a la jurisdicció reial, no podem parlar pròpiament de la figura del senyor feudal, tot i que els titulars de la Casa d'Alella, amb independència de la nissaga que en fos propietària en cada moment, s'hi assemblaven molt. La Casa d’Alella  -a partir del segle XVII, més coneguda amb el nom de Les Quatre Torres- va exercir de fet una mena de senyoriu i, a mitjan segle XV, Francesc Desplà era considerat, si no de dret, senyor feudal en potència.

L'hegemonia dels Desplà s'estengué per espai de dos segles, en el decurs dels qual alguns membres de la família foren distingits com a ciutadans honrats i d'altres ocuparen llocs destacats en la cúria barcelonina. La supremacia local de la nissaga es manifestà de forma aclaparadora en les etapes en què coincidiren sengles germans, un al capdavant de la jurisdicció laica com a senyor de la Casa d'Alella, i un altre de la religiosa com a rector de la parròquia (o sobre la mateixa persona, com fou el cas de Lluís Desplà).

En ocasions la corona alienava el senyoriu d’algunes terres com a mecanisme d'ingrés davant la manca de recursos o per tal de recompensar serveis prestats. En aquests casos, la situació es perllongava fins que la població afectada aplegava l'import necessari per rescabalar el deute contret pel monarca i aconseguia retornar sota el seu paraigües. En el cas d'Alella, els beneficiats per aquestes alienacions foren sempre els Desplà.

L’any 1344 [o l'any 1353, segons les fonts], el rei Pere IV va vendre a Pere de Pla i els seus successors la jurisdicció de la parròquia de Sant Feliu d’Alella, excepte les coses criminals i aquelles que mereixien la mort o la mutilació de membres. L'alienació no va plaure els alellencs, que l’any 1366 aconseguiren amb el seus propis diners tornar a comprar la jurisdicció de la parròquia. D'aquesta manera Pere IV la va reincorporar a la corona amb la prohibició d’infeudar-la per sempre més. Joan I, el 1390, i Alfons V, més tard, ratificaren el privilegi.

No obstant això, l’any 1472 Joan II va pignorar novament la parròquia d’Alella a Joan Desplà i va manar als seus habitants prestar obediència i servitud al nou senyor. Atesa la protesta dels alellencs, Joan II va veure’s obligat a revocar l’alienació i confirmar el privilegi. Carles I, l’any 1535, i Felip II, el 1564, el ratificaren de nou i fins i tot l’ampliaren, tot i que d’una manera simbòlica: el règim feudal havia desaparegut i la proclama ja no tenia efectivitat.