Les cases d'Alella

Web de divulgació històrica i patrimoni arquitectònic d'Alella

La repoblació comtal

Els segles IX i X, els comtes van entomar un repte: repoblar i posar en producció grans extensions de bosc i terra erma que havien passat a formar part del patrimoni o fisc públic. Per tal de reeixir en aquest propòsit,inicialment es concediren aquestes terres a camperols de condició humil a través de l'aprisio: un mecanisme legal que permetia accedir a la seva possessió, lliure de càrregues. Aquests pagesos havien de sobreviure mentre artigaven la terra, consumint les reserves de collites anteriors i malvivint en cabanes. Aquest tipus de colonització originà el que Pierre Bonnassie ha anomenat el "predomini de la micropropietat" pagesa.

Poc després va aparèixer l'alou: la propietat privada, de la qual el mas n'era el centre. A l'alou s'hi accedia mitjançant l'aprisió, però també per compra, donació, herència o intercanvi. L'alou es contraposava al feu, que era el benefici atorgat pel comte a un vassall o agent, laic o religiós, perquè en disposés i n'obtingués uns rèdits mitjançant l'establiment de pagesos remences, adscrits a la terra i sotmesos a diverses servituds. En aquest cas, que era el majoritari, el pagès era propietari del domini útil (l'ús de fruit), mentre el senyor ho era del domini directe o eminent (la propietat).

En paral·lel a aquest procés, l'autoritat comtal restablí les antigues seus episcopals i els atorgà terres on fundar monestirs i esglésies que, en aquest darrer cas, van acabar conformant els primers nuclis parroquials. Més endavant, les violències feudals posaren en crisi l'autoritat comtal i sotmeteren el camp a grans estralls. Tot plegat motivà la intervenció de l'Església mitjançant les assemblees de pau i treva, que fixà, entre d'altres, la inviolabilitat de la sagrera en un radi de trenta passes al voltant dels temples. Alguns pagesos mudaren la seva residència i restaren sota la jurisdicció de l'església. A redós de la sagrera s'establiren també cellers i magatzems per al gra. Amb el temps, aquestes dependències o cel·les es transformaren en habitatges i a mitjan segle XIV, en el cas d'Alella, ja es parla obertament de terra sacra o sacraria als documents de l'època.

A més, el temor davant la creixent puixança dels senyors feudals i la seva cobdícia afavorí que una part important de la pagesia que vivia en els masos dispersos posessin les seves terres sota l'empara de l’Església. Esdevingueren llavors usufructuaris del mas a canvi del pagament d’un cens anual. El rector, en nom de la parròquia, n’administrava els béns, autoritzava les vendes i rebia com a tribut una part dels fruits per al manteniment de la jerarquia eclesiàstica i el seu patrimoni. N'acostumava a ser la desena part, raó per la qual se'n digué delme [del llatí decimum].