Les cases d'Alella

Web de divulgació històrica i patrimoni arquitectònic d'Alella

El naixement del municipi

El document conegut més antic que fa referència al terme d’Alella data de l'any 963, si bé no esmenta explícitament el nom del municipi. Es tracta d'una escriptura que al·ludeix a una gran finca, de nom Capeduci [avui Cabús], emplaçada al capdamunt de la riera i les terres de la qual ocupaven gran part del terme municipal.

Per espai d'un segle, el topònim serà recorrent i es correspondrà, molt probablement, amb un vilar o llogaret d'època carolíngia format per una modesta agrupació d'edificacions. Arrecerat en els contraforts de la muntanya, el vilar administrarà la gestió de bona part del territori a efectes pràctics fins a l'aparició de la parròquia.
  
En una definició d’alou feta a Capeduz l’any 1067 es descriu l'abast de la propietat: llindava a llevant amb la Pedra Alba, també coneguda com a Roca de Xeix, i la serra de Teià; a migjorn, amb Palumeres i les aigües del mar; a ponent, amb Santa Susanna i el Puig Venrano [coll de Vendrans], i a tramuntana, amb Monte Ortono, Fonte Sereno [Font de Cera], Puig Sanueli i Puig Pebrel [al camí de la carena]. En altres paraules: els límits de Capeduz, Capeduci o Cabutti eren pràcticament els mateixos que més endavant tindrà el terme d'Alella.

La primera menció expressa al nom d’Alella, sota la forma Alela, es troba en una escriptura datada l’any 978 a Primiliano [a l'actual terme de Premià] en descriure el límit oest d'una propietat. En una altra, aquesta de l’any 981, es descriu una venda feta a la Marina, al terme d’Elela. A l'hora de descriure el límits de l'indret s'afirma que confrontava a migdia amb el camí que porta a tot arreu, una via que es podria correspondre amb la traça antiga del Camí del Mig.

Al seu torn, la primera constància escrita de la parròquia de Sancti Felicis és de l'any 993. Es tracta d’una permuta de terres que limitaven al sud amb el mar i al nord amb Lo Portello (possiblement, l'estret d’en Portell, que ha perviscut fins als nostres dies).

Ja al segle XI, l’any 1054 va registrar-se la donació als canonges de la Seu barcelonina d’un alou a Vall Lodonis, al terme d’Alella i de Cabutii. La descripció de Vall Lledó coincideix força amb els límits actuals del municipi del Masnou: limitava a llevant amb el torrent del mateix nom, "que puja a Monte Mada i a la serra de Telià [Teià]; a migjorn, amb la sorra del mar; a ponent, amb aquaria [la Riera] i el terme de Tizana [Tiana], i a tramuntana, amb el torrent de Guitart i Mata Rodona".

En aquest marc geogràfic va tenir lloc el primer gest estructural de configuració del poble d’Alella: la construcció, al segle X, d'una ermita que acabaria esdevenint l'església parroquial. No tenim notícies descriptives d’aquella construcció primitiva i, per tant, només podem fer una hipòtesi: probablement es trobava al mateix lloc que avui ocupa el presbiteri i es tractava d'un edifici d’una sola nau amb dues capelles laterals i un campanar. La torre és l'única d'estil romànic del Baix Maresme que ha conservat part de les arcuacions llombardes originals de l'època.


Una llegenda impostada de Sant Feliu
A nivell local va inventar-se una llegenda apòcrifa sobre Sant Feliu a Alella, citada per la floklorista Agna de Valldaura [Joaquima Santamaria] a Tradicions religioses de Catalunya (1877):

"En aquest poble [Alella], en los primers temps del cristianisme hi vivia un jove que, renegant de la fe pagana, havia abraçat la nova llei de Cristo. Aixó enutjà tantissim als gentils que, motivant son oy en prédicas per ells tildanas de malévolas, un dia, amotinantse, li varen lligar una corda al coll, y, posant al altre extrem de la corda una grossa y feixuga mola, lo llansaren al riu pera que's negués. Peró en lloch d'anarse'n á fons lo dónzell, se va sostindre dret damunt de l'aigua y, encara ab la corda al coll y seguint la mola que rodava per sobre la corrent del riu. Vegél tot lo poble ab sorpresa caminant riu amunt, tenint-lo desde aquell moment per sant".

Tot i que la llegenda diu que les aigües virulentes que no doblegaren la fe de sant Feliu eren les de la riera de la Coma Clara, un altre tradició més estesa la situa a Sant Feliu de Girona, on va rebre turment el sant arribat d'Àfrica juntament amb sant Cugat.