Les cases d'Alella

Web de divulgació històrica i patrimoni arquitectònic d'Alella

La segregació de Rials

L’actual extensió del terme d’Alella ha estat determinada tant per l’orografia del terreny com per dues importants segregacions: la de Teià i la del Masnou. Abans, el límit territorial d’Alella començant des de la ratlla del mar, seguia pel torrent de Vallcirera per darrera de Ca l’Antic i passant per Santa Madrona; pujava pel coll de Vendrans fins al turó del Bessó; seguia pel camí que porta a la carena, passant pel turó dels Nou Pins i el turó d’en Galzeran -el punt més elevat del terme, amb 483 metres-; recorria novament el camí anant pel Pi d’en Casals i els Figuerals, arribava al camí de la font d’en Gurri i, pel turó d’en Cuiret, abastava Font de Cera; des d’aquest punt, tot creuant per la Brolla d’en Gordi, passava pel turó de can Colomer i posteriorment pel bosc de can Magarola; finalment, seguint la serra de Teià i passant pel Garrofer i el Pi de l’Indià pel camí del coll de Clau, s’arribava de nou al mar.

Aquest traçat va ser modificat per primer cop a principis del segle XVIII, quan part de les terres de la serra de llevant que llindaven amb Teià i que vessaven les aigües a Alella passaren al terme d’aquesta vila veïna. El conflicte va començar el 1716, quan les autoritats de Teià van voler incloure al seu terme la part de la serra que, si bé pertanyia a Alella, pagava els delmes, des de molt antic, a l’església de Teià.

Per resoldre la qüestió, les parts presentaren els seus comprovants de raó a una junta arbitral composta per persones de la comarca, en representació de cadascuna de les parts. Els representants d’Alella aportaren unes actes dels segles XV i XVI que demostraven la pertinença de les terres en disputa a Alella, i com que els de Teià no van poder demostrar el contrari, la junta determinà que eren seves. Això no obstant, els representants de Teià, al·legant que els compromissaris eren partidaris d’Alella, els retiraren la confiança i es negaren a acceptar la sentència.

El 1726 es va tornar a remoure la qüestió amb una nova comissió formada pels rectors d’Alella i el de Teià i dos més de pobles veïns. El principi d’acord sobre on col·locar les fites no va materialitzar-se i tot va quedar igual. Finalment es va resoldre el contenciós el 1729 quan els regidors d’Alella -el batlle, Jaume Sors, i el regidor primer, Pere Monar– es reuniren amb els de Teià i acordaren concedir-los la raó i les terres. Les males llengües ho atribuïen a que es mogueren pels seus propis interessos.

En qualsevol cas, les fites van ser col·locades el gener de 1737, creant una divisió en línia recta entre Alella i Teià al marge dels accidents orogràfics que delimiten la resta del terme.