Les cases d'Alella

Web de divulgació històrica i patrimoni arquitectònic d'Alella

La xarxa viària

Al llarg dels segles XVII i XVIII les referències escrites als camins d’Alella i el seu entorn són abundants i, en la majoria de casos, els noms han perdurat fins avui. Gran part dels recorreguts estaven lligats a l’accés a les parcel•les de terra cultivades, a l’activitat comercial i a l’intercanvi de mercaderies.

Una de les vies més antigues és el camí dels Contrabandistes, que transcorre allunyat del pla però evitant les cotes més elevades. En el terme d’Alella es pot identificar amb el camí vell de Tiana -que passa per coll de Vendrans- i pel camí vell de Teià, passant per Cal Mallorquí. És possible que aquesta via sigui d’origen ibèric i d’ús romà, ja que resseguint-ne el traçat pel Maresme sembla comunicar els diferents nuclis d’aquest període establerts a la vessant marítima de la muntanya. Durant l’alta edat mitjana va es continuar utilitzant; n’és una prova el fet que al llarg del recorregut hi trobem un seguit d’ermites.

La Via Augusta, de creació romana, transcorria al seu pas pel Maresme paral·lela al mar. Malgrat certa divergència d’opinions, majoritàriament s’accepta que el traçat transcorria aproximadament a l’alçada de l’actual camí del Mig, que a la major part de la façana litoral discorre a uns 40 o 50 metres sobre el nivell del mar, evitant així canvis bruscos de cota i esquivant els promontoris arran de la costa. A la zona propera al terme d’Alella, però, l’orografia no permetia circular per la mateixa cota, fet pel qual s’enfilava pel vessant de la Serralada Litoral, de manera que la Via Augusta passava per darrere de la Serreta, continuava per sobre de l'autopista i continuava cap a Teià fins a trobar els Quatre Camins.

En època medieval, un cop configurat el poble d’Alella, aquesta antiga via es va desviar per anar a cercar el nucli urbà; d’aquesta manera va néixer el camí del Mig, que descriu una u. Gràcies a la tradició oral ha perdurat el record de l’arribada dels carlins a Alella per aquest camí i tenim constància de com aquesta via era clau en la xarxa de contraban de productes alimentaris al llarg dels segles XIX i XX.

El camí de la Carena, d’altra banda, ressegueix la part alta de la serralada. Se’n pot establir l’origen en l’època medieval, atesa la gran quantitat d’ermites i castells que trobem en recórrer-lo, però no es descarta que s’emprés ja en època ibèrica, ja que sembla comunicar els diferents oppida o assentaments fortificats. La via comunica els dues vessants de la carena, vertebrant-la longitudinalment; a més, amb els segles ha esdevingut límit de terme.

Existien també un seguit de camins que comunicaven amb el Vallès seguint les valls de les rieres, però allunyats del curs de l’aigua per evitar els desperfectes causats per les rierades. Cal esmentar el que ascendia per la carena entre Alella i Teià buscant el pendent constant i anava a trobar l’enllaç dels Quatre Camins a la part alta de la serralada. El segle X es fa referència ja a la Pedra Alba, emplaçada aproximadament a les actuals Seixanta Escales del Masnou; es tractava d’un turó de roca calcària de color blanquinós -d’aquí el nom que rebia- que formava un penya-segat vora el mar i que es trobava al sud de la Via Augusta, que en aquest punt entroncava amb el camí de la Carena.

Un altre camí transversal ascendia des de la costa vers el nord-est. Es traca del camí Ral, nom que ve de la deformació de l’expressió camí Reial, que té origen en l’Alta Edat Mitjana, quan els Usatges de Barcelona van posar els camins públics sota la potestat del príncep. Aquesta via pujava allunyada a ponent de la riera fins a la Creu de Pedra, punt de referència que avisava el visitant de la proximitat del poble d’Alella. Des d’allà continuava cap al Vallès seguint la carena entre les dues rieres i buscant així el pendent més constant possible. A l’alçada de la torre del Governador, es bifurcava: cap a ponent sortia el camí de Martorelles i cap a llevant, passant per darrere de l’actual camp de futbol, arrencava el camí Fondo, que continuava ascendint cap al nord-est fins a trobar el famós encreuament dels Quatre Camins. Per l’actual torrent de Can Cues en pujava una variant que enfilava directament cap al coll de Font de Cera i que era utilitzada bàsicament pels traginers, però també pels bandolers, fet pel qual va passar a anomenar-se camí dels Lladres.

El torrent de Vallbona també es desenvolupa transversalment, però el seu ús sempre ha estat d’àmbit local. Donava accés a algunes de les finques situades a la llenca de terra que es troba entre el mateix torrent i la riera de la Coma Clara. A partir de l’alçada de l’Escorxador, deixava de ser fàcilment practicable, ja que esdevenia molt més agrest i s’enfilava muntanya amunt fins al seu naixement. A les finques situades al nord s’hi accedia, doncs, per un altre caminal, paral·lel a la riera Coma Clara, que fixava successivament els límits de les finques de Ca l’Estrada (ara Can Llimona), Can Codina i Can Sopa. Amb els anys, els seus propietaris es van veure obligats a obrir nous accessos des del costat de la riera, que ja estava adquirint especial importància com a eix de comunicacions. El trànsit que absorbien la riera de la Coma Fosca i el torrent de Vallbona va ser reconduït cap a la Coma Clara amb l’obertura del passeig de Marià Estrada, que comunicava transversalment les tres vies.

Un personatge vinculat a Alella va ser Agustí Canelles i Carreres  (Alpens, 1765 - Alella, 1818), religiós, matemàtic i astrònom que va participar a cavall dels segles XVIII i XIX en la medició del meridià Dunkerke-Paris-Barcelona (1794) i la medició del metre (1805). Al capdamunt del Turó d'en Galzeran hi queda un testimoni de la seva feina.