Les cases d'Alella

Web de divulgació històrica i patrimoni arquitectònic d'Alella

L’organització comunal

Al segle XVII els batlles substituïren els capitans del Sacramental a tot Catalunya. El Comú d'Alella també va formular la petició al rei i, tot i no obtenir el privilegi, a finals de segle algunes actes fan referència al Sacramental o al batlle indistintament, fet que segurament ha d’atribuir-se a la generalització de la segona denominació.

La principal font d’ingressos del Comú era l’arrendament dels béns o monopolis de la seva propietat. A més de la carnisseria, controlava la fleca i la taverna, que s’arrendaven per períodes d’un any. Moltes vegades, el lloguer dels establiments anava de la mà del control de l’aiguardent i el de la neu, que es portava del Montseny.

Coneixem també l'arrendament de la ferreria, que va situar-se en una peça de terra que el Comú va comprar a la riera de la Coma Clara. En tots els casos era el Comú qui, a més d’establir el preu de l’arrendament, fixava el valor dels productes que es venien i castigava amb una multa els abusos i les possibles pràctiques fraudulentes en què poguessin incórrer els arrendadors. Tots els contractes tenien una forma similar al següent, corresponent a l’arrendament de la botiga per a l’any 1690: "Tava del arrendament que fan los Senyors Jurats i Consell de la parroquia de Sant Feliu d’Alella de la tenda y gabella per espai de un any comensant al primer de juliol prop vinent del any 1690 acabara al darrer de juny del any 1691 ab los pactes següents. Primo: Sapia lo arrendador que durant lo arrendament esta obligat en tenir provisió de tot lo compres en dita tava per los naturals habitants de Alella, com es oli, sal, y bacalla, tonyina salada, arengades, sardines salades, y sardines confites, congre sech, y sorra de tot a compliment y per cada vegada faltara en una de las dites coses caiga en pena de tres lliures".

A més d’aquests productes, la botiga havia de comptar amb faves, civada i ordi, mill, pebre, salses fines i comunes, canyella, arròs, clavell d’espècie, nou moscada, midó, avellanes, ametlles, mel, cansalada, sagí salat, formatge, cotó de blens, lluquets, sabó, pólvora, perdigons, bales, tabac de fum i de pols, tot gènere de claus, candeles de sèu, torrons "a son temps", etc. A més d'establir per contracte el preu màxim de venda de cadascun dels productes, els jurats i el Consell vetllaven perquè "ningun dels abitans del terme que estan debaia la jurisdicció del sagramental y jurats no vendran ninguna espesia de marcaderiasa la menuda de las mencionades en dita tava. Y qui fara lo contrari caiga en pena de cinc lliures". En el cas del gra s’advertia als particulars que no podien vendre més de tres quartans.

Els ingressos derivats d’aquests negocis eren importants, com també ho eren les despeses de la Universitat de la Parròquia d’Alella, que havia de fer front al subministrament de blat i sal a la població, el cobrament d’impostos, l’arranjament de camins veïnals, l’ajuda a la defensa de les fronteres, el compliment amb la taxa del batalló, el pagament de bagatges i desplaçaments dels regiment militar de pas pel municipi, etc.

Les despeses que es derivaven de tot plegat van ser pal·liades amb impostos i taxes. Una altra opció a la qual es va recórrer va ser la creació de censals, que temporalment solucionaven la falta de liquiditat tot i que a voltes va ser pitjor el remei que la malaltia.