Les cases d'Alella

Web de divulgació històrica i patrimoni arquitectònic d'Alella

El segle XVII

Superat el punt d'inflexió que marcà l’epidèmia de pesta de 1530, Alella assistí a un augment sostingut gràcies, en bona part, a l'arribada de contingents immigrants d'origen occità. El fenomen es perllongà fins a la dècada del 1680 i es tractava, majoritàriament, de fadrins que s'acabaren casant amb noies de la població.

En aquest context va tenir lloc la segona reforma important de l’església. El 1611 es va acordar l’ampliació des del portal antic fins a l’actual i la construcció de quatre noves capelles i el cor, a més d'una nova façana d’estil renaixentista. A més, es va fer l'aixecament el primer pis, es va refer la teulada i es van millorar els accessos interiors. Antich Pons va ser l’encarregat de dirigir les obres, que es van perllongar fins a 1613.

La remodelació del temple completava l'actuació comunal duta a terme l'any 1591, que havia donat peu a la configuració d'una plaça a la part posterior de l'absis i al voltant de la qual aviat s'hi van construir noves edificacions. Amb el temps, es van instal·lar alguns habitatges de gent d’ofici i va determinar-se així el caràcter públic de la plaça. A més de la Casa del Comú, a l'antic hort del mas Porrassa l’hort originari es van edificar les cases del sastre, del barber i de l’apotecari i cirurgià del poble: Cal Companyó, Cal Barquer i Ca la Librada, respectivament.

El segle XVII la familiaritat amb la crisi va ser constant. Als episodis de males collites -el 1627 va haver-hi una gran sequera i el 1631 es va escampar la fam i la misèria-, cal afegir les pestes de 1629-1631 i 1651-1652, així com els conflictes bèl·lics. Tot plegat es va traduir en una caiguda en picat de la població, d'aproximadament el 20%.

A les acaballes de la Guerra dels Segadors (1640-1652), Alella va ser saquejada per les tropes de Felip IV i ja abans d'aquest conflicte sovintegen les demandes al Comú perquè enviés soldats al Rosselló i servei de gent i cavalls; una contribució que l'octubre de 1638 es va refusar perquè els alellencs "tenen d’estar de continuo ab armes a les mans per a defensar-se dels moros y altres enemichs".

La situació es va refer a nivell demogràfic la dècada de 1670, en què el nombre d’habitants va arribar a 500 gràcies a un descens de la mortalitat molt acusat a partir de 1658 i un augment de natalitat d’ençà de 1648. Va ser un miratge, perquè una dècada més tard tornava a repuntar la mortalitat. Destaca especialment el trienni de 1692 a 1695, en què als registres hi ha anotades 115 defuncions d’un total de 440-480 habitants.