Les cases d'Alella

Web de divulgació històrica i patrimoni arquitectònic d'Alella

L’ensenyament al poble

L'ensenyament religiós: monges i escolapis
Tradicionalment, l'ensenyament era impartit per comunitat religioses: les monges a les nenes i els padres als nens.

El 1887 es va crear a la masia de Can Gurri un col·legi de nenes regit per les dominiques de l’Anunciata. Sis anys més tard, el centre es va traslladar a un edifici propietat de la parròquia situata la plaça del poble. La manca de recursos va obligar a tancar l’escola el 1911.

Llavors es va fundar la Mútua de Cultura per l’Ensenyança i l’Educació de les Nenes d’Alella amb la finalitat de recollir fons i trobar alguna comunitat de religioses per dur l’escola. Hi van venir les Filles de Maria Auxiliadora. Elles serien també les impulsores de les cavalcades de reis. L’1 d’octubre de 1919, quaranta alumnes van començar les classes a la Catequística.

L'any següent, l’escola es va traslladara la Vil·la Martorell. Fou deixada en herència a la Mútua per la senyora Teresa Poch, a qui nomenaren primera presidenta de la institució. El 1929 s'havia fundat l’Associació d’Antigues Alumnes de les Salesianes.

L'escola va funcionar 50 anys més, fins que va haver de tancar a causa de les noves exigències educatives a nivell legal, que requerien més professorat i més format. Les monges deixaren el poble el 1988 i van vendre la propietat a la Fundació Germans Aymar i Puig. Avui l'ocupa, en règim de lloguer, l’escola privada Hamelin.

La història dels pares escolapis discorre en paral·lel.Tal com deixà escrit en el seu testament Antoni Borrell, els seus marmessors van signar un conveni el 1910 amb l’Escola Pia de Catalunya, pel qual la Torre del Governador es va convertir en la Institució Antoni Borrell de l’Escola Pia. El 1916 es va constituir la primera comunitat escolàpia a la població i es van iniciarles classes amb una trentena d’alumnes.

El 1933 va néixer, impulsada per Salvador Ribas i Parés, l’Associació d’Ex-alumnes de l'Escola Pia que més tard va esdevenir l’Agrupació d’Antics Alumnes: una institució cultural que el 1951 va comprar l’edifici de la Unión Alellense al cafè de dalt i el 1960 va començar a publicar un butlletí que seria l'embrió de l’actual revista Alella.

Durant la Guerra Civil, els escolapis es van haver d'amargar per por de les represàlies i la finca fou habilitada, sota l'empara dels l’ajuntaments d'Alella i de Barcelona, com a refugi infantil per a les nenes de l’Asilo Antonio Solís d’Alcalà d’Henares.

Acabada la guerra, els escolapis reprengueren l’activitat educativa el mateix setembre de 1939 fins que, igual com les monges, van deixar de donar classes a causa dels nous programes del Ministeri d’Ensenyament. Els anys 80 i a causa de la manca d'aules de l'escola pública, l'edifici acollí durant un temps alguns cursos de l'escola Fabra. Els anys 90, l'Institut Borrell posà en marxa una escola de capacitació agrícola a la masia de Can Xaco Monnar. Més tard, l’any 1999, tota la finca seria venuda a una societat immobiliària del Banc de Sabadell per fer-hi un hotel de luxe. La negativa municipal a complementar l'operació urbanística amb la construcció d'habitatge residencial motivà el desinterès del banc, que traspassà la finca. El posterior esclat de la bombolla immobiliària ha conduit la finca a l'estat d'abandonament i ruina actuals, en què es propietat de dues entitats bancàries: Caixabank i BBVA.


L'escola pública
La primera referència a l'escola pública ésdel darrer terç del segle XIX, quan als baixos de l’edifici municipal que donava a l’Hort de la Rectoria es va instal·lar una escola per a nens i nenes, possiblement seguint la normativa estatal de la llei Moyano, de caràcter liberal i d’inspiració il·lustrada. Els darrers mestres dels que en queda record són el senyor Marcelino [Marcel·lí Pons] i doña Antònia Botey. El centre va estar en actiu fins a 1934, any en què s’inauguraren les Escoles Fabra.

Les mancances d'aquella primera escola feren que l'Ajuntament cerqués la col·laboració del marquès d’Alella per finançar la construcció d’un nou equipament. L'estiu de 1934, el marquesat cedia "a perpetuïtat" al poble els terrenys de la nova escola, construïda a l'antiga finca de Can Garma, amb l'única condició que fossin sempre destinats a usos educatius. El 7 de gener de 1935, coincidint amb la fi de les vacances de Nadal, l'Escola Fabra obria les seves portes.

L'edifici fou projectat per Josep Goday, que tot i tenir una trajectòria clarament noucentista en aquest cas va aplicar els principis arquitectònics del moviment racionalista. La modernitat i la claredat de la distribució d’acord amb els usos docents el van convertir en una obra capdavantera en el seu moment: una mostra del que podia haver estat la xarxa d'escoles públiques de la Generalitat republicana.

L’edifici té forma d’ela (L) i consta de tres plantes i terrat, amb dues ales de diferents alçades. El cos principal acull les aules, mentre que al cos lateral hi ha les sales d’ús específic, com el laboratori. La planta és lliure, amb pilars i forjats de formigó armat. Les obertures manifesten l’ordre estructural i es percep un interès especial per la il·luminació i la ventilació naturals; tal com es desprèn de l'orientació a migdia i de la mida generosa de les finestres. El conjunt inclou també les cases dels mestres.

En agraïment a tot plegat -el marquès va donar sis plomes d'aigua i va fer-se càrrec també del mobiliari i del material inicial-, el municipi va nomenar-lo fill adoptiu de la població i li va dedicar el nom del carrer. D’aquesta manera, l’antic camí de Teià va passar a dir-se Avinguda de Ferran Fabra.