Les cases d'Alella

Web de divulgació històrica i patrimoni arquitectònic d'Alella

La Guerra Civil

Oficialment, el cost humà de la guerra va ser de 41 morts i 4 desapareguts al front, i una dona morta en un bombardeig a Santa Coloma de Gramenet. Però la realitat va més enllà...

L'alçament militar del 18 de juliol de 1936 encapçalat pel general Francisco Franco contra el Govern de la República va comportar l’esclat d’una Guerra Civil que duraria tres anys. En aquell context, les posicions es van acabar de radicalitzar. A la reraguarda republicana es van produir diversos assassinats com a conseqüència del buit de poder i dels excessos violents de primera hora comesos per part d'elements revolucionaris incontrolats. Entre el 18 d’agost i el 23 de setembre, Font de Cera va ser escenari de l'assassinat d'onze persones d’altres municipis a càrrec de milicians foranis. Al bàndol rebel, els militars colpistes, en aliança amb els poders conservadors i la jerarquia eclesiàstica, van practicar una repressió sistemàtica contra els partidaris de la República.

A Alella, el mateix 21 o 22 de juliol es va constituir el Comitè Local de Milícies Antifeixistes. Presidit per Amadeu Monturiol, de la Unió Socialista, i Salvador Oliveras, d'Esquerra Republicana, el Comitè reproduïa una aliança estratègica a nivell local que duraria tota la guerra entre les dues forces i els sindicats afins -la UGT i la Unió de Rabassaires, respectivament-, mentre la CNT hi tenia un paper secundari. La dualitat de poder -el Comitè es dedicava a tasques polítiques i de seguretat i l’Ajuntament a tasques administratives- no es va resoldre fins a la dissolució del primer, d'acord amb el Decret de la Generalitat del 9 d’octubre.

Els primers dies del conflicte, els elements alellencs més exaltats -amb la participació de gent forana- van assaltar l'església, van destruir la Creu de Pedra, van malmetre capelles particulars i van intentar capturar els religiosos locals, que es van haver d'amagar. Per contra, l'Ajuntament va dur a terme algunes intervencions decisives per salvar el patrimoni -com ara l'Arxiu Parroquial- i la vida dels escolapis, en connivència amb molts particulars. Temporalment, el rector Pius Sarri es va amagar a Can Pareras; el pare Salvador Coch a Ca la Madamme; el pare Casanovas a Can Barbeta, de Martorelles, i els nens que eren a càrrec dels religiosos a la mateixa Can Barbeta, Mas Coll i Ca les Monges. Després d’un enfrontament entre els comitès d'Alella i Martorelles, les autoritats locals van instal·lar el pare Casanovas i un petit grup de nens que havien estat a Can Barbeta, a Ca n'Esteve, on dos guardes armats vetllaven per la seva seguretat. Coneixedor del seu nou parador, el Comitè del Masnou va presentar-s'hi amb un camió d'homes armats per detenir i executar el religiós, però els d'Alella ja l'havien avisat perquè s'amagués a la muntanya.

Pels volts de novembre la tensió amb els comitès veïns era constant, sobretot amb el del Masnou, en mans de la CNT-FAI. A banda de la desavinença sobre els religiosos, hi havia dissensions sobre el procés d'incautació i col·lectivització de finques. Les principals propietats de la població -en especial aquelles que pertanyien a propietaris absentistes- van ser confiscades i les terres que en formaven part, parcel·lades i repartides entre pagesos del poble; la tasca de coordinació de la Unió de Rabassaires d’Alella va ser clau. Les Escoles Pies, les Quatre Torres, Cal Doctor i Can Calderó van ser algunes de les propietats col·lectivitzades; Cal Baró, La Gaietana, La Miralda, Can Torres i Can Llimona patiren el saqueig de productes alimentaris i alguns robatoris d’objectes de valor. Tot plegat resultava massa tebi a ulls inquisitorials, de manera que el Comitè del Masnou es va personar a Alella amb la finalitat d'actuar de debò, però els d’Alella els van foragitar amb una pluja de trets que va causar algun ferit i que, a partir de llavors, va posar les coses al seu lloc.

Durant aquells anys, la gestió municipal va estar molt condicionada per les ordres de la Generalitat i l'estat de guerra. A mida que la República va anar reculant en el terreny militar, el drama de les persones procedents del front i les zones ocupades es deixava sentir a la rereguarda catalana per mitjà dels desplaçats de guerra. L'acollida i l'assistència dels refugiats -sobretot dones, nens i gent gran- va suposar un gran esforç organitzatiu i econòmic. Alella va assolir el nombre màxim de refugiats -211, oficialment- els mesos de maig i juny de 1938. A més hi havia tres refugis infantils finançats per l’Ajuntament de Barcelona: Cal Governador, Vil·la Martorell i les Quatre Torres.

Pel que fa a la vida quotidiana, la manca de moneda va dificultar les activitats comercials diàries. Per aquest motiu, l’Ajuntament va fer, el maig de 1937, una emissió local de bitllets d'1 pesseta i de 50 i 25 cèntims per una summa total de 12.500 pessetes.

La manca de queviures va ser una altra de les preocupacions. Oficialment, Alella fou considerada zona agrícola, de manera que el proveïment alimentari que la Generalitat destinava al racionament dels alellencs era menor al d'altres poblacions. Això va obligar l'Ajuntament a prohibir nous empadronaments. La mobilització dels homes al front va agreujar la situació, ja que moltes terres es van abandonar i les feines del camp van ser ocupades per dones, persones grans i mainada. També la indústria es ressentí de les carències ocasionades per la guerra: els talls del fluid elèctric i la manca de matèries primeres van provocar la seva aturada progressiva.