Les cases d'Alella

Web de divulgació històrica i patrimoni arquitectònic d'Alella

La distribució d’aigua potable al poble

Des de l'edat mitjana, la disponibilitat d’aigua per beure i regar depenia de les mines i els pous. Moltes masies captaven l’aigua del subsòl a les fondalades i torrents de la muntanya, per mitjà de mines: unes galeries subterrànies excavades al sauló que conduïen l'aigua, per gravetat, fins a la gleva de les cases. Un cop allí, la feien aflorar i l'abocaven en els safareigs, on s'emmagatzemava per al rec i el bestiar. Sovint el propietari de la mina subrogava una part del cabal d'aigua a altres cases, que n'esdevenien porcionistes a canvi del pagament d'un preu d'entrada i d'un cens anual.

El cabal de les mines es mesurava en plomes. A Alella predominava netament la ploma de Barcelona -a raó de 2.200 litres al dia- per davant de la de Mataró.

També es feien amb pous, especialment si no es disposava de prou recursos per pagar la construcció d'una mina; tot i que la seva generalització és posterior i va lligada a la utilització de l'energia elèctrica com a força motriu i a la instal•lació de motors d'elevació.

El 1907 l'Ajuntament arribà a un acord amb Enric de Sarriera, marquès de Barberà i de la Manresana, per construir diverses fonts al poble i alimentar-les amb l'aigua procedent del terreny que aquest tenia a l'Hort d'en Gurri, davant del cementiri nou. Més endavant, el marquès subministrà també aigua d'un altre pou de la seva propietat situat a Can Tito Serra Vell i del pou de Can Blai que tenia el seu masover, Antoni Bruy. La mina de distribució de Can Tito Serra era compartida amb les aigües de Can Magarola, que la seva propietària, Montserrat Capdevila, també venia a diverses cases dels carrers del Rost i del centre urbà. Durant la Guerra Civil l'Ajuntament va municipalitzar el servei i les noves autoritats franquistes el restituïren als seus titulars.

Davant l'escassetat d'aigua, la manca d'inversió en el manteniment de la xarxa i les previsions de creixement urbanístic per al futur, l'Ajuntament mantingué un contenciós per fer-se amb el servei que prestava Bruy i per aconseguir-ne la cessió de Can Magarola. Un cop ho aconseguí, concedí la prestació del servei d'abastament i manteniment a l'empresa Sorea, l'any 1973.