Les cases d'Alella

Web de divulgació històrica i patrimoni arquitectònic d'Alella

Les activitats recreatives i culturals

La festa major
La festa major de sant Feliu era el moment més esperat de l’any: la música, el teatre, els recitals de poesia, els jocs malabars, la màgia, els jocs de cucanyes, i especialment els balls a l’envelat n’eren els grans al·licients. Es tractava d’uns dies esperats per tothom perquè s’estrenava roba nova i es menjaven àpats poc comuns durant la resta de l’any, com el pollastre i les tradicionals peres farcides.

Durant aquells anys de postguerra, els actes eren organitzats per una comissió controlada per l’Ajuntament i la Falange, i en el programa s’intentava mantenir l’esperit de les festes majors tradicionals, amb un ofici solemne dedicat al patró, la participació del cor parroquial i els balls d’orquestra a l’envelat; un espai on les classes socials quedaven perfectament delimitades amb la reserva de llotges familiars i els vestits més bons. Tampoc no podia faltar un partit de futbol de la màxima rivalitat entre els equips d’Alella i El Masnou.


Els esports
La primera activitat esportiva a consolidar-se i la més important al poble va ser el futbol. L'any 1922 es va fundar el Club Futbol Alella, sota el nom originari de societat Foot-Ball Club Alella. Poc abans, el mestre Marcelí Pons, Joan Duran i Josep Brutau aconseguiren l’arrendament del camp conegut com la Vinya d’en Moreu per jugar-hi els primers partits. L’estrena fou contra un combinat de la colònia estiuenca.

Com a esport d'equip, el CF Alella va patir els estralls de la guerra, a causa dels jugadors morts o exiliats. De mica en mica el club va sortir-se'n i l'estructura esportiva va agafar forma; a més del primer equip, es van crear els equips amateur, juvenil i infantil, aleví i benjamí.

Des de primera hora, el tennis va tenir practicants al poble; eren els membres de la colònia estiuejant, que havien adaptat com a pistes algunes eres o feixes al voltant de les masies. Aquest esport es popularitzà a finals de la dècada del 1960 gràcies, d'una banda, a Abelardo Vera i, de l'altra, als pares escolapis. Com a complement a la fàbrica de cosmètics que hi va establir, el senyor Vera va construir dins el recinte un complex esportiu anomenat Ciudad Deportiva Vera-Alella que comptava amb quatre pistes de tennis, dues de fronton, dues pistes poliesportives i una piscina descoberta. Aquell mateix any, els escolapis van crear a Cal Governador unes pistes per a un grup d’antics alumnes aficionats a aquest esport, al qual s’hi afegirien altres joves del poble. El 1978 alguns d'ells s'engrescaren a muntar el Club de Tennis Alella Sistres en un terreny situat al carrer Berlin de la urbanització de la Verge de la Mercè, tocant al torrent del Sistres. Posteriorment es van obrir altres equipament privats amb pistes de tennis, com el Tennis Car-pol, a Ca les Monges; el Club de Tennis Trèbol, prop de Can Torres, i a les zones comunitàries de les urbanitzacions de Mas Coll, Alella Parc, Can Teixidor i Can Comulada.

El germà petit del tennis, el ping-pong, es va introduir a Alella el 1935 de la mà dels joves d’Acció Catòlica. A finals dels anys quaranta es van organitzar diversos campionats i l’any 1949 l’equip local va guanyar el campionat comarcal. L'any 1956, la secció local de Falange va comprar el material necessari per organitzar un equip de bàsquet, però va ser una experiència efímera, ja que només va durar una temporada.

En els anys a venir, Alella veuria néixer noves entitats esportives, com el els clubs de bàsquet, rugbi, atletisme, senderisme, futbol sala i excursionisme, entre d'altres.


Els cors de Clavé
Les societats corals tenen el seu origen en les caramelles que es cantaven per les cases o places els dies de Pasqua. A Alella n'hi havia dues: la Societat Coral Alellense -fundada el 1860 i adherida a l’Associació Euterpense fundada per Josep Anselm Clavé- i La Igualdad -nascuda el 1901 i coneguda com a cor nou per diferenciar-la de l’Alellense, que era coneguda com a cor vell.

L’any 1954 es va recuperar la tradició per mitjà d'una nova formació: la Societat Coral Germanor Alellense, continuadora de les anteriors. Aquesta última es va dissoldre formalment el 1974, tot i que les cantades de caramelles continuaren fins al 1997. Actualment la Polifònica Joia d’Alella manté l’esperit del cant coral a Alella, tot i que es tracta d'un registre totalment diferent.


El teatre
L’activitat teatral es va reprendre a mitjan anys 40, sovint amb textos costumistes que tenien el català com a llengua d'expressió.Les sales de La Constància i del Centro Moral van ser els primers escenaris. A finals de la dècada de 1970, l'activitat es traslladà al Casal d’Alella, tot just acabat d'inaugurar.

El 1947 la Companyia de Teatre Amateur dirigida per Lluís Casals,un precursor del teatre local abans de la guerra amb Batalla de reines i La dida, de Frederic Soler Pitarra- va donar l'alternativaa directors novells com Santiago Vendrell, Joan Andiñach i Salvador Artés. Aquest darrer va dirigir, l'any 1950,la primera representació després de la guerra d'Els pastorets, de Folch i Torres.Vendrell, al seu torn, va ser l’autor de títols com Passaport a l’eternitat o El port de les boires, obres escrites a finals dels anys cinquanta i que es representaren infinitat d’ocasions.

A partir de 1960, Artur Suñé es va incorporar a les tasques de direcció, i va ser ell qui va dur Els Pastorets a l’escenari en més ocasions. D'aquesta manera, l’activitat teatral va esdevenir un motor cultural de la població, amb companyies amateurs consolidades com la Joventut Alellenca Teatral-que sovint era reclamada per actuar en altres pobles- i, més tard, el Quadre Escènic Caràtula o el Grup de Teatre Pàmpol del Casal d'Alella.


El cinema
Les primeres projeccions de cinema mut amb cinematògrafs ambulants daten de finals dels anys 20. Es tractava de gitanos francesos [o nord-catalans] que venien de tant en tant en un carro i muntaven la parada a la plaça, on la nombrosa concurrència que hi acudia es portava les cadires de casa. Les pel·lícules duien subtítols i el qui les presentava era conegut com l’home de la canya perquè explicava les escenes amb una canya tot dient: “Mireu, mireu!”.

El primer cinema estable se situà al pis de dalt de La Constancia. La primera pel·lícula sonora projectada va ser El desfile de amor, l’any 1934. També va emprendre aquesta activitat la Unión Alellense; més tard rebatejada coma Sala Avenida i després, encara, com a Centro Moral. A diferència del teatre, el castellà era omnipresent i les dues pel·lícules que s’oferien en cada sessió havien de superar un acurat procés de selecció: mensualment, els propietaris de les sales havien d’enviar al Govern Civil el programa previst, i aquest decidia si les pel·lícules eren aptes o no per a l'exhibició. Des del Bisbat s’exercia un segon nivell de censura. Els films rebien llavors els números 1 i 2 si eren adients per al públic infantil, i un 3 si es reservaven als adults .Les que rebien un 4 eren considerades indecents.

A partir del 1943 les projeccions s'acompanyaven de noticiaris i documentals cinematogràfics, la majoria d’ells de factura alemanya i italiana. Més tard va aparèixer el noticiari franquista -el No-Do-, com a mitjà propagandístic utilitzat per la dictadura per exalçar les seves fites.


El Casal d'Alella
El 1967 un grup d'hisendats es va reunir a l’Alella Vinícola amb el propòsit de crear una associació de propietaris amb la voluntat de "conservar el poble, embellir-lo i millorar-lo". L'entitat s'anomenà Associació d’Amics d’Alella. A l'hora de la veritat, el seu objectiu era oposar-se a la instal·lació de la fàbrica de cosmètics d’Abelardo Vera i la pressió urbanística. A partir de 1970, però, l’entitat va decaure: els interessos particulars d’alguns dels socis els va dur, a ells també, a actuar com a promotors urbanístics i reclassificar terrenys amb finalitats immobiliàries.

Per aquells anys, La Constància es va veure obligada a abandona rel cafè de baix a causa de l'estat de conservació del local. El 1969 la societat es va entendre amb la Germandat Sindical de Pagesos, que li cedia un camp que tenia rere la seva seu, al carrer de Santa Madrona, per construir-hi un nou local a canvi d'un lloguer simbòlic. La construcció va ensopegar dificultats econòmiques i va caldre la col·laboració d’altres entitats. La solució passava per dissoldre l’entitat i crear-ne una de nova formada per La Constància, els Amics d’Alella, l’Associació d’Antics Alumnes i Amics de l’Escola Pia, la Germandat de Pagesos i persones a títol individual. Havia nascut el Casal d’Alella: una entitat que els anys 70 i 80 va ser pionera en tota mena d’activitats tant recreatives com culturals. Destaquen les Festes de la Verema i l’Aplec de l’Arròs -primer a Sant Mateu, i ara al Bosquet-, dels quals en foren impulsors, i la seva col·laboració a la festa major, la cavalcada de reis i el carnestoltes.


La revista 'Alella'
El gener de 1960 va sortir el primer número del Butlletí de l’Associació d’Antics Alumnes i Amics de l’Escola Pia, íntegrament en català gràcies a l'empara d'aquesta institució religiosa. De periodicitat mensual, aquesta publicació va ser l’embrió de la revista Alella. Els primers números tenien quatre pàgines i tractaven assumptes culturals -com el cinema i el teatre-, les festes religioses o les necrològiques. Els primers col·laboradors van ser Josep Maria Casals, Eduard Serra, Salvador Artés, Lluís Galera, Santiago Vendrell i Josep Arenas.

El juliol de 1964 es va obtenir permís del Ministeri d'Informació per publicar una nova revista que s’anomenaria Alella.Seria la primera en català després de la guerra, juntament amb Germinavit i Serra d’Or, de l’Abadia de Montserrat.

Alella va néixer amb periodicitat mensual. En l’actualitat es bimensual i és editada per l'associació cultural del mateix nom. El 1989 va ser distingida amb el premi Tasis-Torrent de premsa local i comarcal. Els seus directors han estat Eduard Serra i Güell (1964-1988), Esteve Riambau (1998-1994) i Ramon Ruiz (de 1995 ençà). Amb els anys, la capçalera s'ha consolidat com a publicació bimestral, ha eixamplat el seus continguts per seguir de prop l'actualitat municipal en totes les seves vessants -política, social, cultural i esportiva- i ha entrat de ple en el món de les noves teconologies, amb web (veure), facebook (veure) i twitter (veure) propis.