Les cases d'Alella

Web de divulgació històrica i patrimoni arquitectònic d'Alella

Els inicis del procés urbanitzador

Dues terceres parts dels veïns i veïnes d'Alella viuen en urbanitzacions o barris residencials. Aquest procés arribà a Alella molt d'hora, amb la parcel·lació de Can Calderó Xic i la urbanització de l'Eixample.

La dècada de 1930, diversos propietaris decidiren fer el mateix amb les seves finques. Fou el cas de la família Creixells, que obrí i retolà els vials de la urbanització Sant Jordi, prop de Ca les Monges; però el projecte no va reeixir per les circumstàncies del moment. En la immediata postguerra, l'any 1942, va ser el torn de dues noves urbanitzacions: Cal Vell [aleshores dita Jiménez] i Can Sors.

El 1948 li tocà el rebre a la Gaietana: naixia Mar i Muntanya, la més gran fins llavors, amb 145 parcel·les. A continuació vindria la Verge de la Mercè, impulsada per Godofredo Casanellas i Lluís Arenas, amb la col·laboració de qui en seria alcalde, Josep Maria Gispert. Poc després es va urbanitzar la part alta de l'Eixample, que rebé el nom del seu impulsor: Fosco Gaggioli, un antic soldat italià afincat a Alella.

Emmirallats pel guanys econòmics, molts propietaris van deixar perdre les explotacions agràries. Tot això va tenir lloc enmig d'un ambient d'efervescència afavorit per la febre urbanística i la millora de les comunicacions i l'accessibilitat que havia de significar l'entrada en servei de l’autopista Barcelona-Mataró, el 1969.

El 1967 es va aprovar el pla parcial d'Ibars Meia, amb terrenys d'Alella, Teià i El Masnou. El mateix any 1967 s'iniciava la urbanització d’Alella Parc [que aleshores s'escrivia amb 'k']. Pretesament autosuficient, preveia equipaments com un centre comercial, un club social, una biblioteca, una escola, una zona esportiva, un restaurant i fins i tot un hotel. De tot això, només el complex esportiu i el restaurant van veure la llum.

El 1970 es van fer els primers moviments de terres a Mas Coll. El 1971 s'aprovava el primer parcial de la Solaia, i encara en vendrien dos més. El 1972 va ser el torn de Can Magarola i el 1974, el de Coma Fosca [avui Can Comulada] i el de Nova Alella, Cal Baró i Vilalella.

Per regla general, totes les urbanitzacions es feren amb el vistiplau de l'Ajuntament, que va destinar els diners derivats dels permisos d'obres a la instal·lació de la xarxa de clavegueram -fins llavors inexistent-, la construcció d'undipòsit soterrat per tractar totes les aigües negres al parc del Canonge i la pavimentació dels carrers del centre urbà. L'únic requisit per a l'obtenció de la llicència era el compromís dels promotors d'abastir d'aigua potable els nous nuclis amb recursos propis. Més endavant, les dècades de 1980 i 1990, l'Ajuntament establirà, entre d'altres, la condició de cedir aquests pous i mines al municipi a canvi de fer-se càrrec de la prestació i manteniment dels diversos barris (zones verdes, enllumenat, neteja viària...).

L'esclat urbanístic dels anys 60 i 70 del segle XX ha marcat la fesomia d'Alella, així com el caràcter i la relació dels seus habitants amb el poble. Molts promotors desoïren les seves obligacions urbanístiques i fiscals i deixaren els compradors de parcel·les, i l'Ajuntament de retruc, en mala situació. N'hi hagué que fins i tot fugiren del país. Per sortir de l'atzucac, els veïns van haver de constituir juntes de compensacions i entitats col·laboradores urbanístiques, aplicar derrames, contractar obres i completar i actualitzar les infraestructures que no havien estat fetes d'antuvi, o que estaven en mal estat. Aquest procés es va dilatar per espai de més de vint anys i va enterbolir les relacions entre els residents en aquests barris i el consistori, en considerar-se com a ciutadans de segona. Fins ara, quan només resta per ser recepcionat el barri de Cal Vell.