Les cases d'Alella

Web de divulgació històrica i patrimoni arquitectònic d'Alella

lescasesdalella.cat

Després de més de vint anys de treball multidisciplinari, l’Associació Cultural Revista Alella posa a l’abast del públic una pàgina web de divulgació històrica i patrimoni arquitectònic d’Alella. Aquesta és la seva gènesi i història:
 
La revista 'Alella' 
Per entendre el projecte lescasesdalella.cat, primer cal explicar la revista Alella, la publicació que edita l’Associació Cultural Revista Alella, entitat responsable d’aquesta web.
La següent cronologia serveix per situar en quin moment va néixer la revista:
Octubre de 1959: neix Serra d’Or, la primera revista íntegrament en català després de la Guerra Civil.
Gener de 1960: s’edita el primer número de la revista Alella, també únicament en català.
Juliol de 1961: es funda Òmnium Cultural.
Desembre de 1961: surt el primer número de Cavall Fort.
Desembre de 1961: neixen els Setze Jutges.
Desembre de 1962: primer concert de Raimon a Barcelona.
A principis dels seixanta sorgeixen els primers brots de represa catalanista i s’inicia la publicació del butlletí mensual de l’Associació Cristiana d’Antics Alumnes i Amics de l’Escola Pia que, de seguida, es va convertir en la revista Alella, una publicació generalista dedicada a la informació local.
El principal impulsor de la revista va ser Eduard Serra i Güell; va ser-ne el director fins a la seva mort l’any 1989. En va prendre el relleu Esteve Riambau i Saurí, que també va ocupar el càrrec fins el seu traspàs l’any 1994. Tots dos són personatges molt enyorats a Alella.
Des d’aquells inicis i fins l’actualitat són nombrosos els alellencs de diferents generacions que han integrat el cos de redacció o han col·laborat amb la revista Alella. En aquest sentit, cal destacar com, en el passat i fins a l’actualitat, a les pàgines de la revista, diferents fornades de joves alellencs han tingut l’oportunitat de fer els seus primers passos en el món del periodisme. Alguns d’ells han esdevingut destacats professionals que exerceixen en diferents mitjans de comunicació.
L’any 1991 la revista Alella va publicar Alella, Recull d’imatges, un gran llibre il·lustrat amb fotografies històriques del municipi i les seves famílies. L’any 1992 va editar el llibre L’home del carrer, una antologia d’articles d’Esteve Riambau.
L’any 1993 l’associació fundadora es va dissoldre i se’n va crear una de nova, l’Associació Cultural Revista Alella, amb uns estatuts més moderns i adaptats a la nova legalitat. Des d’aleshores, aquesta és l’entitat que edita la revista.
Després de més de cinquanta-cinc anys de seguiment de l’actualitat alellenca, la col·lecció dels números de la revista Alella ha esdevingut una font fonamental per al coneixement i la història del poble d’Alella d’aquestes dècades.
Des d’aquell primer senzill butlletí amb continguts de to cristià, de mica en mica se’n van incorporar d’altres temàtiques i va esdevenir una eina d’informació útil per al debat ciutadà i polític. El progrés del nostre país, Catalunya, també es veu reflectit en les pàgines de la publicació i en l’evolució dels seus continguts.
El vi ha estat present a les pàgines de la revista Alella des del primer número. De fet, el vi és un element quotidià a la vida de tots els alellencs. L’any 2003, coincidint amb la Festa de la Verema d’Alella, va sortir un número especial gratuït monogràfic de vins. Aquest número especial de la revista va anar evolucionant any rere any, amb més pàgines i continguts cada vegada més elaborats. L’any 2008 va canviar de nom per passar a dir-se Papers de vi. El número següent va veure la llum per la Festa de la Verema de 2009 i, des del Nadal d’aquell mateix any, l’associació n’edita sis números anuals que es distribueixen per tot el territori de la DO Alella. Papers de vi ha estat i és una eina destacada que contribueix a la renaixença del sector del vi i a l’actual esclat de l’enoturisme en el territori de la DO Alella.
 
Evolució de l’estudi de les cases d’Alella
Per cercar els orígens del projecte lescasesdalella.cat ens hem de traslladar a la post-guerra. En aquell temps, Alella era un petit poble pagès de poc menys de 1.500 habitants que vivia atemorit després de la greu sotragada. En aquell ambient d’escarment va sorgir una generació de joves que, degut a la seva edat, ja no havien participat directament en els fets de la Guerra Civil: majoritàriament integrats en l’Associació Cristiana d’Antics Alumnes i Amics de l’Escola Pia. A aquells joves dels anys 40 i 50 del segle passat els va tocar viure els pitjors anys de la repressió franquista i van ser els que, a mesura que van poder, van reprendre la vida cultural i associativa d’Alella. Els primers anys, sobretot, a l’empara de l’església.
Així, amb motiu de la celebració del V Centenari de la col·locació de la primera pedra de l’actual Església Parroquial, l’any 1959, es va organitzar tot un programa de festes. D’aquestes celebracions volem destacar dues exposicions. La primera duia per títol Exposició d‘història i arqueologia, i es va fer a la Sala de Sessions de l’Ajuntament. En aquesta mostra es va exhibir tota una sèrie de materials i objectes procedents dels arxius municipal i parroquial i, sobretot, de les pròpies famílies alellenques. La majoria d’aquestes peces van constituir el Museu de Can Magarola, un projecte a hores d’ara en procés de revisió.
L’altra mostra que ens interessa és l’Exposició de Cases de Pagès, que es podia visitar a la Sala del Front de Joventuts. Consistia d’una sèrie de cartolines, cadascuna dedicada a una de les diferents cases singulars d’Alella: hi havia una fotografia, una breu descripció i una cronologia de propietaris.
De les festes d’aquest V Centenari, amb les diferents activitats i exposicions, hi ha un àlbum a l’Arxiu Parroquial d’Alella que en recull el programa, la difusió, fotografies i retalls de premsa.
A partir de 1960, mercès al naixement de la revista Alella, ja podrem seguir l’activitat cultural d’Alella a través de les seves pàgines. Fent aquest seguiment, ens adonem, tal com passa sovint, que alguns personatges de l’època eren molt actius i apareixen relacionats en moltes de les diferents iniciatives. A l’hora de redactar aquest escrit, se’ns ha plantejat l’etern dilema de si és injust no mencionar-los per por deixar-nos-en altres. Finalment, hem optat per mencionar només uns pocs noms i demanar comprensió perquè, malauradament, no tenim la capacitat d’esmentar-los tots. Dit això, hem de reconèixer que, si parlem dels orígens de l’estudi del patrimoni arqueològic, històric i patrimonial d’Alella, és obligat mencionar en Salvador Artés i en Lluís Galera, autors d’un llibre fonamental per a la història d’Alella: Notes històriques de la Parròquia de Sant Feliu d’Alella.
Artés i Galera, malgrat la manca de formació acadèmica especifica en aquests àmbits, enceten multitud d’estudis d’arqueologia, genealogia, història i patrimoni, que són la base de la majoria d’estudis posteriors en aquets àmbits. Aquesta curiositat multidisciplinària queda reflectida en nombrosos articles que van publicar durant les primeres dècades de la revista.
A partir d’aquí, seguirem cercant mencions de l’estudi de les cases d’Alella a les pàgines de la revista Alella...
El dia 21 de juliol de 1978, el Grup de Recerca del Casal d’Alella va presentar una recopilació fotogràfica “de la munió de masies que encara queden al nostre poble.” (...) “Foren projectades més de 150 diapositives en color.” (rev. Alella 162, pàg. 16)
A partir de novembre del mateix any, el mateix grup de recerca va començar una sèrie de visites mensuals guiades pel poble en què es visitaven masies i cellers. La revista Alella se’n va fer ressò en els números successius.
A la revista Alella núm. 173 de l’estiu de 1981, s’informava de l’acord per convertir Can Magarola en Masia-Museu. D’una altra banda, en la notícia sobre la inauguració de la nova Casa de la Vila, s’explicava que “es va presentar al públic l’exposició de fotografies sobre patrimoni arquitectònic del nostre poble.”
En el núm. 188 de la primavera de 1985, es va publicar l’article Les Masies d’Alella, signat per en Salvador Ribas. L’aleshores jove arquitecte va començar a desenvolupar els seu discurs sobre les masies d’Alella que ha anat enriquint i evolucionant al llarg dels anys.
En la crònica de la XI Festa de la Verema, tot referint-se a l’exposició titulada Cases i famílies d’Alella, podem llegir: “ens ha donat una visió del que van ser el nostre poble i la nostra gent a través dels segles” (rev. Alella 190, tardor 1985). En aquesta exposició es podia contemplar una gran fotografia “presa fa només un quart de segle” que constatava “els grans canvis produïts en tan sols aquests anys”.
El setembre de 1988, el Patronat Municipal d’Informació i Comunicació d’Alella va presentar l’exposició Alella, recull d’imatges. El gerent d’aquest Patronat, Joan J. Ramos i Lepe, va seleccionar una sèrie de fotografies dels arxius familiars d’Alella (rev. Alella 202).
La revista Alella 205 de l’estiu de 1989 relata l’èxit de la II Exposició Alella, recull d’imatges a la Sala d’Exposicions Municipal durant la Festa de la Verema.
A la revista Alella 208 de l’estiu de 1990, podem llegir el següent titular: “Alella tindrà el seu llibre”. Efectivament, Joan Josep Ramos es va aliar amb l’Associació Cultural Revista Alella per tal d’editar un llibre que recollia una selecció de les fotografies que s’havien pogut veure en les tres exposicions Alella, recull d’imatges.
A la portada de la revista Alella 212 de l’estiu de 1991, apareix un triangle que diu: “El Llibre, ja a la venda!”. I en el número 213 de la tardor de 1991, hi podem llegir una crònica de la presentació del llibre el dia 3 d’agost de 1991 dins de la programació de la Festa Major.
El número següent, el 214 de l’hivern de 1991, es va fer ressò de l’èxit del llibre i es va publicar tot de retalls de premsa que n’hi feien referència; entre d’altres, un article de Josep Maria Espinàs a l’Avui, i un de Lluís Permanyer a La Vanguardia.
A la primavera de 1992, al número 215, la revista parla de l’edició de l’antologia d’articles L’home del carrer amb motiu del nomenament com a fill adoptiu d’Alella del seu autor i director de la revista Alella, Esteve Riambau.
 
Les cases d’Alella
L’equip que vam idear els continguts del llibre Alella, recull d’imatges, quan en determinàvem els capítols, vam optar per no dedicar-ne un d’específic a les masies i cases de senyor d’Alella. En aquell moment es va decidir que, un cop publicat el recull d’imatges més endavant, l’Associació Cultural Revista Alella entomaria el repte de fer-ne un altre dedicat exclusivament a les cases d’Alella. Així, en aquell primer llibre hi trobem imatges on hi surten cases, però només són l’escenari d’un moment particular.
Malgrat la garantia de l’èxit del llibre Alella, recull d’imatges, de seguida ens vam adonar que un nou llibre dedicat a les cases era un repte encara més gran. Efectivament, en un recull d’imatges. no calia ser tant exhaustius, havíem publicat una selecció del material recollit fins aleshores. Ningú trobaria a faltar una imatge més. En canvi, un llibre dedicat a les cases ha de poder dedicar un espai a cadascuna d’elles, almenys a totes les que tenen una certa categoria. La dificultat no és tant establir el llindar d’aquesta classificació, quines publiques i quines no, sinó recopilar un mínim d’informació de cada casa. D’algunes, la informació és força a l’abast, en altres, la dificultat per obtenir-la és més gran.
En aquells primers passos es va plantejar la possibilitat de publicar les cases per fascicles i encartar-los en els números ordinaris de la revista. D’aquesta manera ens hauríem creat l’obligació de preparar almenys una casa per a cada número i, al cap dels anys, s’haurien pogut relligar tots els fascicles junts i fer-ne un o més volums. Però aquesta proposta no va reeixir.
L’any 1993, a la revista Alella 220, hi trobem una mena de pàgina anunci on s’explica que “els treballs en relació al llibre que vol publicar la revista sobre les cases d’Alella ja estan en marxa”. I continuem llegint: “Els objectius que ens hem fixat són molt ambiciosos i és evident que la tasca no és senzilla ni fàcil, i que pot durar anys”. De ben cert que aquesta darrera suposició va resultar premonitòria.
En el següent número de la revista, el 221, veiem una altra vegada tota una pàgina dedicada als treballs del llibre. Es dóna compte de noves incorporacions i es fa una crida perquè s’hi afegeixin nous voluntaris. La notícia es complementa amb dues fotografies de l’equip treballant a Can Bertran. Malauradament, moltes de les persones que hi figuren ja no són amb nosaltres.
Certament sempre vam tenir la sensació que la recopilació de dades i la redacció del llibre podia durar uns quants anys, però cap de nosaltres, en els transcurs d’aquests més de vint anys, va preveure que es perllongaria tant. Si a la no previsió d’aquesta durada i la implicació de tantes persones diferents hi afegim que no es van aixecar actes en molts dels períodes, comprendreu la dificultat actual de poder fer un relat acurat del que va anar succeint al llarg d’aquests anys. Tal vegada regirant arxius, documents, factures i extractes bancaris podríem arribar a bastir una cronologia més aproximada que ens ajudaria a rememorar les diverses etapes i entrebancs que composen el camí recorregut.
Precisament, la dosificació d’esforços és una altra de les causes que expliquen que s’hagi invertit tant de temps. Els voluntaris que fem la revista Alella mai no hem anat sobrats ni de temps ni d’efectius. L’associació cultural que ens aplega es diu precisament revista Alella, per tant la publicació de la revista és allò que ens defineix i la finalitat primera del nostre esforç. Qualsevol altra dedicació ha estat sempre suplementària. Tirar endavant la revista Alella d’una forma amateur, a base de voluntaris, no genera gaires excedents per dedicar-los a altres tasques.
En aquets punt cal recordar com el nostre home, que històricament havia estat relacionat amb els primers estudis de les cases d’Alella, va ser en Salvador Artés. A principis dels noranta, un cop publicat Alella, recull d’imatges, en Salvador era el president de l’Associació Cultural Revista Alella; gairebé no intervenia en el consell de redacció, però, en canvi, era la persona que liderava el nou projecte. L’any 1995, la renuncia d’Artés a la presidència de l’Associació i a qualsevol tasca relacionada amb la mateixa per passar a dedicar-se a la política local, va significar un fre al desenvolupament del projecte.
La malaltia i posterior mort de l’Esteve Riambau l’any 1994 també van perjudicar el desenvolupament del llibre. Hem de pensar que el nostre director estava laboralment retirat, per tant disposava de temps i, a més, estava avesat al món de l’edició i tenia un do per l’escriptura, com a excel·lent professional de la traducció. En aquest sentit, cal destacar com Riambau havia estat un dels principals artífex de l’èxit d’Alella, recull de imatges. Va ser, sens dubte, una gran pèrdua.
Per tant, en l’absència d’aquests personatges clau i la revista en mans de voluntaris més joves que, a més del seu voluntariat, havien d’atendre les seves obligacions familiars i professionals, el projecte de les cases va quedar frenat. A més, després d’aquella eufòria inicial que havia aplegat tants voluntaris, l’entusiasme s’havia anat refredant; el projecte era molt ambiciós i els voluntaris més preparats ja tenien prou feina en anar tirant endavant la revista.
Llavors vam constatar que en el cos de redacció comptàvem amb diferents estudiants i joves professionals que podien fer-se càrrec de les tasques que calien per avançar, però que la dedicació que requerien era excessiva com per pretendre que la fessin d’una forma altruista. Per això vam decidir cercar recursos econòmics per tal de remunerar la feina de la persona que hi hagués de dedicar més hores.
Així, amb una primera beca que ens va concedir el Sr. Pere Altimira de Crison Instruments, vam poder encarregar a la jove llicenciada Berta Rodríguez Vilar que recopilés la informació de les diferents fonts i col·laboradors, i redactés un primer esborrany del que podria ser el futur llibre.
Aquest esborrany va consumir un temps i uns recursos que no van complir els objectius inicialment fixats i va caldrà la convocatòria d’una segona beca, que es va encarregar a la jove arquitecta Mireia Barnadas. Ella va ser qui va verificar i actualitzar totes les dades. Per poder finançar aquesta tasca es va comptar amb una segona ajuda, en forma de beca, que ens va atorgar el Sr. Alfons Garcia Grau d’Alella Vinícola Can Jonc.
Pel que fa als capítols d’història del poble, els també molt joves historiadors Cristina Armengol i Ramon Anglada van tenir cura d’actualitzar i ampliar els capítols d’història. Aquesta tasca es va finançar amb fons propis de la revista. En aquest cas va ser necessari amalgamar les visions i mètodes de dues generacions diferents d’historiadors. Creiem que el resultat final en va sortir beneficiat perquè, a la base indispensable dels primers historiadors amateurs, s’hi va sumar el rigor dels nous historiadors professionals.
També va ser delicat en aquella època, a finals del segle passat, com encarar el relat de la guerra civil i la repressió franquista. En aquell moment vam optar per ometre algun detall d’aquest període, la memòria dels quals afortunadament s’han anat recuperant després d’aquella fase de redacció.
L’any 1999 dos dels components de l’equip, Joaquim Fabregat, fotògraf, i Ramon Muntadas, aleshores responsable de l’Arxiu Municipal, van organitzar una exposició fotogràfica sobre el tema Fotografies d’Alella dels anys 40 i 50. (rev. Alella 245).
L’any 2000, en el número en què celebràvem el quarantè aniversari de la revista, a l’editorial dèiem: “Una de les fites que ens hauria agradat acomplir era la publicació del Llibre de les cases d’Alella. No serà possible, però ens plau comunicar-vos que el projecte segueix ben viu i, encara que aquest any no serà el de la seva edició, podem assegurar que no pot trigar gaire”.
Aquesta afirmació agosarada, com el temps ens va encarregar de demostrar, va fer de preàmbul a una època confusa del projecte. No només vam avançar poc, sinó que es van crear malentesos que van consumir temps i energies. Afortunadament, malgrat les dificultats, el caliu mai no es va apagar del tot. Així que va caldre recapitular, i el 2008 es va decidir encarregar a Laia de Bobes, una altra vegada amb recursos propis de la revista, que recopilés tota la informació procedent dels diversos autors i redactors, i establís una redacció definitiva. Aquesta es va assolir cap a l’any 2009.
Per fi comptàvem amb un text definitiu. Ara era qüestió d’ajuntar-lo a la part gràfica, maquetar-ho tot i ja podríem editar el llibre. Un cop més, ens vam fer la il·lusió d’estar propers a assolir l’objectiu. Existeixen actes de reunions del 2008 i 2009 en què ens fèiem el propòsit de presentar el llibre el 2010, any del cinquantè aniversari de la revista. Aquest cop, però, vam ser més prudents i ens vam abstenir de comunicar-ho.
Malauradament, allò que feia anys que donàvem per descomptat, que un cop disposéssim del text la resta de feina es podria fer tota de seguida, va resultar ser fals. Amb els anys que havien passat des que s’havien fet les primeres visites a les cases, per diferents motius, part del material gràfic s’havia dispersat. Una altra part consistia en diapositives que s’haurien d’escanejar i digitalitzar, en una època on aquesta pràctica ja havia deixat de ser habitual i que, a més, representava un nou cost no previst. A sobre, d’aquestes transparències, algunes no eren ni les originals, sinó rèpliques amb els colors distorsionats.
Aquesta nova etapa la vam encarar conjuntament Joaquim Fabregat com a fotògraf, Joan Marquès, dissenyador gràfic, els arquitectes Salvador Ribas i Mireia Barnadas i Ramon Ruiz com a expert editorial. Junts vam compartir infinitat de reunions intentant empènyer la maquetació d’un llibre que avançava molt lentament. El propòsit era intentar maquetar el llibre i anar fent noves tandes de fotografies per suplir les mancances. Aquí voldria destacar la gran feinada que durant dos o tres anys va desenvolupar Joaquim Fabregat, el qual va tornar a visitar en solitari la majoria de les cases i en va obtenir noves fotografies digitals. Moltes de les fotografies que ara es podran gaudir en la web les va fer en Joaquim en aquesta època.
D’aquesta manera arribem a l’any 2012, quan vam constatar que havíem avançat molt poc malgrat el munt d’hores invertides en reunions. A sobre, el poc que havíem avançat no ens acabava de satisfer i, a més, l’estil gràfic pensat feia uns anys havia quedat desfasat.
En aquest punt, la crisi econòmica i el canvi d’hàbits en el consum cultural ens va fer pensar que finançar l’edició d’un llibre de luxe i després intentar recuperar la inversió en base a les vendes, era una idea viable en el passat, però cada cop més complicada en el futur.
Ateses aquestes circumstàncies, vam començar a dubtar si pagava la pena fer l’esforç que encara calia per tal d’aconseguir tenir el llibre a punt per portar a impremta, i després donar-li viabilitat econòmica. Així és com va sorgir la idea que, potser, seria millor bolcar tota aquesta informació en una web.
Els avantatges d’una pàgina web eren diversos. En primer lloc, ens alliberava del cost industrial de produir un llibre d’aquestes característiques (amb tapa dura, gran format i de prop de cinc-centes pàgines en color).  A més, una web és quelcom viu, un cop inaugurada i posada a disposició del públic, segueix essent susceptible d’ampliació i millora. Si es disposa de nou material, es pot afegir i si es detecta qualsevol errada, es pot esmenar. Si no disposem d’una informació o fotografia, ja l’afegirem quan la tinguem.
Aquesta reflexió ens va portar a proposar-nos  un nou objectiu: calia crear una pàgina web, adaptar els continguts al nou format i, finalment, penjar-los a la xarxa. Les persones que han dut a terme aquesta tasca que s’ha allargat uns tres anys, han estat Jordi Albadalejo, Àlex Asensio, Mireia Barnadas i Ramon Ruiz.
Primer de tot, vam gestionar una ajuda extraordinària de la Generalitat de Catalunya que ens va permetre encarregar a l’empresa Tirabol la creació d’una pàgina web d’acord amb les nostres instruccions i l’assessorament gràfic del dissenyador de la revista Alella, Josep Puig. Un cop aconseguida aquesta primera fita, durant dos anys, el 2013 i 2014, vam demanar l’ajuda de l’Ajuntament d’Alella per tal de poder dotar de pressupost la tasca d’adaptació de textos i fotos al nou format, feina que han realitzat Àlex Asensio i Jordi Albadalejo.
Per a aquesta transformació a web s’ha tingut una especial cura per tal d’enriquir el fons fotogràfic. Per un cantó Cerquem les Arrels ha proveït de fotos històriques i de cases, a més s’han incorporat fotos actuals de Jordi Albaladejo, Òscar Pallarès i Mireia Barnadas. També vam localitzar un fons de 44 fotografies de masies existent a l’Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya, així com també hem incorporat 82 fotografies de cases d’Alella provinents d’aquella exposició que hem esmentat al principi i que es va celebrar l’any 1959 i que es conserven a l’Arxiu Parroquial d’Alella.
I aquesta és la llarga història de la web lescasesdalella.cat, creada amb la col·laboració de tantes persones i el suport de les diferents institucions esmentades.
Tot i que, fins a la inauguració de la web, aquest bagatge no ha estat a la lliure disposició del públic en general, al llarg dels anys, aquest material ha estat útil en nombrosíssimes ocasions. Entre altres, ha estat una font de documentació recurrentment emprada pels redactors de la revista Alella i per les activitats i estudis de Cerquem les arrels, el col·lectiu d’historiadors del poble, la majoria de membres del qual han estat col·laboradors del projecte. Amb Cerquem les Arrels ens uneix una excel·lent relació d’intercanvi d’informació i imatges del qual se n’ha beneficiat aquest web. També, sovint hem tingut el gust de facilitar informació a persones que se’ns han adreçat, moltes vegades redirigits des de la biblioteca Ferrer i Guardia, una institució que fa molts anys que realitza una gran labor d’arxiu i recopilació de tot allò que fa referència a Alella.
Preparar el llibre per al web ha significat adaptar-se a aquest mitjà. Finalment s’ha optat per dividir la informació en dos grans capítols: Història i cases. Hem sacrificats doncs una part de informació que al llarg del procés anomenàvem capítols previs, una mena de miscel·lània d’Alella on hi havia altres informacions, sobretot d’aspectes geogràfics. Com que disposem del manuscrit unificat per Laia de Bobes, de moment el que farem serà fer lliurament d’una còpia en format pdf a la biblioteca d’Alella per què així estigui a disposició pública per a la seva consulta.
També en la vesant arquitectònica, els llargs anys de treball han servit per enriquir el bagatge i arxius dels nostres infatigables col·laboradors, els arquitectes Salvador Ribas i Mireia Barnadas. Ambdós grans coneixedors i enamorats del patrimoni alellenc.
Desitgem que la web lescasesdalella.cat sigui ben útil i constitueixi una bona base pels que continuïn l’estudi de la història i el patrimoni d’Alella. Nosaltres, si trobem les complicitats necessàries i els col·laboradors que s’engresquin, pensem que aquesta eina és molt susceptible d’ampliació i millora.
En aquest sentit, serà benvingut tothom que vulgui col·laborar en el desenvolupament i millora del web o que simplement vulgui esmenar una dada o disposi d’alguna fotografia inèdita. En el propi web hi ha un enllaç ben visible on hi posa contacte. Tant de bo l’utilitzi força gent.
 
RAMON RUIZ BRUY
Director de la revista Alella