Can Casas es troba situada entre el torrent de Vallbona i la riera de la Coma Clara, enlairada sobre un turó. S'hi pot accedir per dos camins d’entrada: el de ponent arrenca en el torrent i travessa les feixes de l'hort en diagonal, i el de migdia, que es consolidà com el principal, té el seu origen al carrer de Verdaguer.

El barri d’entrada conserva l’antiga tanca de ferro forjat que dóna pas al passeig, que descriu un arc que deixa a mà esquerra els bancals d’horta. És un recorregut de fort pendent, flanquejat per dues fileres de xiprers. A les vores hi ha un canaló a cel obert de maons a sardinell que serveix aigua al conjunt procedent d’un pou i d’una mina amb origen a Can Jonc. L'aigua cau a doll dins d'una bassa situada a l’extrem sud que domina la zona de conreu. La part posterior de la finca és plantada de pins. En canvi, més de la meitat sud està dedicada a l’horticultura i la floricultura: les magnífiques roses de vellut, d'un vermell intens gairebé negre, són el vestigi de l'antic roserar de Can Casas, premiat nombroses vegades durant els anys trenta del segle passat.

En aquest entorn, les terres es distribueixen en feixes marcades per passadissos de pedra i integrades amb habilitat en el conjunt del jardí gràcies a les plantes enfiladisses que cobreixen els murets.

Can Casas reuneix totes les característiques de les finques d’estiueig: al davant de la casa hi trobem un original safareig de forma ovalada que pren gran rellevància; fins al punt que tot l’espai del voltant s’organitza al seu entorn. Es tracta d’una construcció d’un metre d’alçada, a la part superior de la qual hi ha un bordó inclinat de totxo, que fa de rentadora.

La posició de l’edifici ajudà a ordenar la separació d’usos, recalcant la divisió de la propietat en dos grans àmbits: al davant les feixes i al darrere, el bosc, on s’hi troben elements projectats amb la finalitat de crear petits racons de repòs d’acord amb el gust de l’època. De fet, el jardí fou estructurat a finals del segle XIX, però va ser molt reformat, primer als anys vint i després, durant la dècada de 1960.

L'edifici principal no té edificacions annexes, llevat dels magatzems, els corrals de l’aviram i les corts per al bestiar, que queden amagades, a ponent, pel desnivell del terreny produït el mur de contenció de la terrassa superior.

Al cap del camí trobem l’era, de tova vermellosa, des d'on es gaudeix d’una àmplia vista del poble, amb el mar al fons. La casa, de planta pràcticament quadrada, presideix l'esplanada. L'edifici presenta cinc crugies perpendiculars a la façana principal que es comuniquen entre elles a la part posterior de la planta baixa, ja que els murs de càrrega desapareixen i deixen lloc a quatre grans arcades, i configuren una única sala: el celler. En aquestes dependències s’hi va elaborar vi per a l’autoconsum fins l'any 1935 amb raïm collit a les vinyes dels torrents de Rials i de Vallbona. Més endavant, l’arquitecte Lluís Bonet i Garí va transformar-lo en una sala d’estar amb llar de foc.

A la primera planta, els dos cossos laterals s'obren al paisatge en forma de galeria. Cinc arcades de mig punt, suportades per una doble columnata, formalitzen una estructura arquitravada que, juntament amb la barana de balustres, dóna a la casa l’aire neoclàssic que la caracteritza.

El segon pis només presenta tres cossos, responent a la típica estructura basilical, tan habitual en aquella època.

La teulada té dues vessants amb el carener perpendicular a la façana principal, que queda oculta per quatre frontons triangulars, dos d’ells figurats. A sota de cadascun hi ha la cornisa amb modillons.

Tant la façana principal com la posterior estan composades seguint els cinc eixos verticals d’obertures corresponents a l’estructura i, tot i que presenten diversos elements decoratius com ara motllures i cornises, destaquen especialment pel seu color tènue. Des que la façana fou restaurada l’any 1946, mai més no ha estat repintada i és per aquesta raó que els colors originals, castigats per la pluja i pel pas dels anys, n'han esdevingut un element característic.