Les cases d'Alella

Web de divulgació històrica i patrimoni arquitectònic d'Alella

Ca les Monges

Quadre de propietaris
Terres de l’antic Mas Salvatella o Garriga
1414 Pere Arbúcies, Mas Arbúcies de la Coma
1450 Francesc Arbúcies
1515 Joan Arbúcies
1550 Andreu Arbúcies
Salvador Sagrera (dit Arbúcies), casat amb la pubilla dels Arbúcies
Joan (Sagrera) Arbúcies
1614 Joan Pau Garriga
1648 Felicià Galvany
Serafina Galvany
Monges de l’Estonnac, Ca les Monges
1718 Francesc Amat i Planella [i de Grevolosa], Casa Amat o Can Castellar
Feliu Amat i de Sentisclar
1749 Gaietà d’Amat, tercer marquès de Castellvell, Casa Castellbell
A finals del segle XIX, es parcel·la la finca:
Família Cardona (casa)
Ramón Cardona Vilá i Teresa Vilaclara Rovira, Can Cardona
Ramón Cardona Vilá i Maria de Pol Rovira
Teresa Cardona de Pol

Família Figueres (diferents parcel·les)
Francisco Figueres

Sr. Creixells (Urbanització Sant Jordi)
1941 Carlos Creixells

Notícies històriques
El segle XIV les terres d'aquesta finca formaven part de l’antic Mas Salvatella o Garriga. A partir del 1414 passà a mans de Pere Arbúcies. Andreu Arbúcies fou el darrer membre de la nissaga amb aquest cognom, tot i que el marit de la seva filla, Salvador Sagrera, també adquirí el cognom de la seva esposa. També prengué el cognom matern el fill de la parella, Joan Sagrera Arbúcies. Fou ell qui l’any 1614 va vendre la finca a Joan Pau Garriga, boter del poble.

El 1648 la casa era propietat de Felicià Galvany, de Barcelona. La seva filla Serafina, que havia estat novícia, la deixà al monestir de les monges de l’Ensenyança. D’aquesta manera, a finals del segle XVII el mas esdevingué un convent de les monges de l’Estonnac i adquirí el motiu de Ca les Monges.

Quan les religioses marxaren, Francesc d’Amat i de Planella i Grevolosa, comte de Sant Miquel de Castellar, va comprar la finca. Amb la desfeta de 1714, la casa fou confiscada per les noves autoritats borbòniques i el títol nobiliari fou anul·lat i cremat. L’any 1725, amb la signatura de la pau amb Àustria, els béns van ser retornats als seus propietaris.

A finals del segle XIX el marquès de Castellbell, parcel·là la finca. La casa, l’hort, la bassa i la font de la Salut van passar a la família Cardona, que encara n'ostenta la propietat. 

Visita del Baró de Maldà a Ca les Monges (1771)
"En lo dia 23 de octubre me n'aní de bon matí ab ma caríssima esposa y germanas mias al poble de Alella. Isquérem a dos quarts de 8 de Barcelona y a dos quarts de 9 arribàrem molt cerca de la dilatada caseria de Badalona. Nos detinguérem un rato en ma torre d'en Peixau per vèurer a aquella bona gent y al mateix temps a la jova de la casa, que.s diu Coloma, muller del masover Joseph Cuxart, que havia parit pochs dias abans a una noya, donant-li tots la enhorabona.

Des de allí proseguírem nostra marcha còmodament fins a Alella, ahont hi arribàrem si fa no fa a onse horas y quart antes de mitgdia. Los senyors de Amat ya nos hi esperaban en tal diada per menjar junts la sopa. Arribàrem (com ya he escrit allí) después de mitja hora prou llarga de riera, dexant a la casa o torre de Lleonart a ma esquerra y també a la parròquia ab la rectoria, ab algunas pocas casas adnexas, las restants, emperò, dispersas, com són la torre de la senyora doña Antònia Mata, figurada ab quatre torres a sos ànguls ab cucurulla, la de Sans, etc., a la mateixa endressera, y a la vanda dreta quedan las de un tal Fàbragas, Magarola algo mes lluny de esta y, apartada àzia las montanyas un bon tros de la riera de Alella y casi a la vora, la de Amat, entremitg de las dos, que nomènan la casa de las Monjas.

La casa és petita y poch acomodada. Lo millor que té és lo caminal de arbres tarongers que des de la riera munta a la casa de las Monjas, ample per lo pas dels coches y carretas. A l'eixir-se de la casa, a ma esquerra, segueix altre caminal que fineix ab una capelleta o glorieta de la Mare de Déu de la Font de la Salut. En efecte, la aigua que mana de aquella font és saludable. Dita santa imatge és visitada de varias personas, tant del poble com de forasteras, en los dos sexos. Per cosa ridícula estan esculpidas en aquella glorieta en enrajolat de València las figuras representativas als magres y als grassos, los uns fets uns bòtils o digam butiflés, que sòlan dir als cerverins, y los altres flachs com una quaresma, afectant menjar. Y el cas és que may se'n veuhen tips, solent estar sempre ab la mateixa positura de quant prengueren possesió de aquell pany de enrajolat de València, tenint tots aquells plagas lo ventre enrajolat. Las caràtulas y ventres dels grassos pareixia que de tant no se podían manejar y, los magres, lleugers com una palla.

En la dita glorieta trobàrem als consortes Tano y María Eulària, nombrant-los ab tot cumpliment diré als senyors marquesos de Castellmayà, ab la compañia del senyor rector, de un altre capellà y del fill hereu del senyor don Ramón Sans, lo amigo don Ventura, la noya dels senyors marquesos, molt alegra y rissueña (voto a sancs!, me só equivocat, a fe, en dir que en la glorieta era lo senyor marquès, puix que se pasejaba ab lo senyor oncle don Narcís per aquells andurrials de Alella).

A dos quarts de una, ab la amable compañia de totas aquellas sas senyorias, nos posàrem en taula per dinar..."