La casa és de dimensions molt reduïdes. La seva façana delata una factura característica del segle XIX, amb un estil d'influències neoclàssiques.

La primera planta, semisoterrada, ventila gràcies a un seguit d’obertures a les façanes laterals. Per accedir a la planta principal es van projectar uns graons que ascendeixen fins a una terrassa que fa les funcions de rebedor exterior, enaltida per una barana de balustres perimetral.

La distribució de la planta principal resulta especialment destacable; les estances s’ordenen al voltant d’un pati interior de forma octogonal il•luminat per una claraboia.

Com a tret diferencial, aquest edifici presenta un sistema estructural lleuger, amb murs de càrrega a les façanes i quatre pilars de fosa que queden ocults als angles del pati interior. D’aquesta manera, les parets que formalitzen les divisions interiors no són més que envans prims.

Les façanes laterals tenen obertures relativament ordenades i dos cossos afegits, un a cada banda, coberts amb dues curioses cúpules. Als flancs s’hi recolzen les escales que pugen del jardí cap al pati de darrere; les terres del qual estan contingudes per dos murs de pedra que es prolonguen pels laterals.

Tant la façana principal, orientada al sud-oest, com la posterior destaquen per l’ordre que les regeix: tres eixos compositius amb la porta, molt alta, a la part central i una finestra a cada banda, també de dimensions considerables i amb persianes de llibret. Al capdamunt d’aquestes tres obertures hi ha les corresponents a les golfes, de mida molt més acotada.

Totes les llindes es guarneixen amb formes corbes ressaltades per motllures en relleu que en delimiten el contorn. Cal destacar el diàleg que s’estableix entre la geometria ordenada i contundent i les formes arrodonides de les escalinates, la terrassa i fins i tot les cantonades, totalment arrodonides. El joc estètic ennobleix la construcció i li atorga caràcter propi.

Aquesta vil•la és un bon exemple arquitectònic de la manera de fer de l’època. En construir-la no només s'emprà un llenguatge neoclàssic -amb els balustres, la geometria clara, la imposta entre les dues plantes, la cornisa, l’acroteri, etc-, sinó que també s’hi aplicà el corresponent sistema compositiu adaptat a una escala menor. Així, sobre un eix perpendicular a la riera s'hi van situar els diferents elements que conformen l’entorn de la casa.

De l’estany circular adossat al mur que limita el jardí, es passa a una escalinata que mena a una petita terrassa on es troba la porta de la casa. Ja a l’interior, uns graons condueixen a la primera estança, que dóna pas al pati interior. I aquest, al seu torn, ofereix vistes del pati posterior a través de la darrera habitació. Així les coses, no és agosarat afirmar que l’arquitecte francès que projectà la casa cercà, segurament, una seqüència d’espais concatenats en línia que, en el procés invers, de sortida, ofereix com a última visual la magnífica panoràmica sobre la Coma Clara.