Can Tito Serra Antic
Té una configuració principal probablement del segle XV, tot i que va adquirir la màxima esplendor cap a finals del segle XVII. Can Tito Serra és un magnífic exemple del que podríem anomenar masia tipus del Maresme, malgrat que actualment es troba pràcticament en ruïnes a causa de la deixadesa i l’abandonament.

L’edifici consta de planta baixa, pis i golfes. La planta és producte de la juxtaposició en paral•lel de tres crugies, disposades perpendicularment a la façana principal amb gruixuts murs de tàpia que sustenten els sostres. Tenint en compte la preponderància de l’eix central, Can Tito Serra es pot considerar una masia de tipus basilical.

Damunt la sala, ocupant tan sols la part davantera de la crugia central, sobresurt el cos de la golfa, que feia de cambra d’aire i protegia el pis inferior de les temperatures extremes. Emprada com a graner, ja que era l’estança més seca de la casa, dues finestres bessones d’arc de mig punt obertes en el frontó en garantien la il•luminació i una ventilació correcta.
La coberta, a dues aigües i de teula àrab, queda fraccionada pel volum emergent, el qual transmet el seu pes a través de llates i bigues de fusta a una gran jàssera central que s’aguanta en la façana principal i la paret de rere l’escala i fa les funcions de carener.

L’organització dels espais de la masia respon a un esquema tipològic tripartit. A la crugia central hi trobem els espais més representatius de la casa, un fet curiós tenint en compte que és un metre més estreta que les laterals. El portal d’entrada, la finestra de la sala i la doble finestra de les golfes emfatitzen la importància del cos central i estableixen un eix de simetria a la façana principal. Com és habitual, aquesta s’orienta a migdia per obtenir el màxim nombre d’hores de llum solar. Molt propera al torrent de Can Colomer, la rellevància d’aquesta façana es veu potenciada pel fet que les altres són gairebé cegues o tenen finestres extremadament petites i altes.

Les façanes nord i llevant, les més castigades al Maresme, es troben semisoterrades a causa del pendent i, en quedar aculades contra el marge posterior, resten protegides i abrigades, al mateix temps que garanteixen unes condicions òptimes per al celler.

Pel que fa a l’ornamentació, val a dir que és modesta i constituïda únicament per elements de pedra granítica que perfilen les obertures, carreus vistos que reforcen els angles de la paret de tàpia i arrebossats i lliscats de calç blanca que mantenen els elements de pedra a la vista.

Tot i estar catalogada com Bé Cultural d'Interès Local (BCIL) i tenir una protecció integral el volum del edifici, tal i com recull el POUM aprovat per l'Ajuntament d'Alella el 2014, degut a l'abandonament del mas l'octubre del mateix any va patir un greu esfondrament i des d'aleshores sembla irreversiblement tocat de mort. Dins del ric patrimoni arquitectònic alellenc el Mas Babau presentava la singularitat de ser l'única masia conservada construïda amb parets d'adob. 

Can Tito Serra Nou
És una construcció de dimensions pràcticament cúbiques, amb planta baixa, dos pisos i golfa. La planta està configurada per quatre crugies paral·leles a la façana principal. Els murs de càrrega es transformen, a la planta baixa, en arcs i pilars que aconsegueixen un espai més lliure. La coberta, a quatre vessants, es caracteritza per un ràfec de grans dimensions que crea una forta ombra a l’últim pis, el qual destaca per les nou arcades de mig punt que presenta cadascuna de les façanes.

De la mateixa manera que la posterior, la façana principal està ordenada d’acord amb tres eixos verticals. Les laterals, en canvi, s’organitzen seguint dos eixos no centrats. A banda i banda de la casa, però sense adossar-s’hi, es troben dos cossos d’una sola planta coberts amb terrats de fort pendent. La façana principal s’estén a la planta baixa i els abraça, fet que genera així uns patis als quals s’accedeix per dues grans portes. El mur que els tanca presenta en la part superior un seguit de merlets que recuperen l’estètica de castell.

El totxo va emprar-se per configurar les cornises, les impostes, les llindes i els brancals, així com per bastir la totalitat de la façana de les golfes. Com que és una peça estàndard, resulta molt pràctic a l’hora de garantir una geometria regular en els punts de difícil solució constructiva. La resta de paraments són, en canvi, de maçoneria de pedra. El fet de deixar-la vista confereix un aspecte característic al conjunt, perquè es tracta d’un tipus d’acabat de façana molt poc usual a Alella.

La finca
El límit amb el torrent va consolidar-se amb murs de maçoneria que tancaven el recinte i el protegien de les riades. La part baixa de la finca es va aterrassar per tal de salvar els metres de desnivell existents entre els torrents i la casa; aquesta solució va donar lloc a unes feixes idònies per a l’emplaçament de l’hort, que contrastava amb els conreus de secà de la part alta, ara envaïts pel bosc espontani.

L’entorn de la masia del segle XVII respon a l’estructuració tradicional d’aquesta mena d’edificacions: l’espai exterior es valorava només com a zona de conreu i l’única peça pavimentada, l’era de davant la façana principal, s’utilitzava per batre-hi el blat.

La construcció de l’habitatge de mitjan segle XIX, tot i que va ser projectat d’acord amb la tipologia pròpia de les vil•les d’estiueig, no es va aprofitar per donar cap mena de tractament paisatgístic a l’entorn, sinó tot just es van plantar davant la casa diversos exemplars d’arbres d’ombra per convertir l’era en un espai més agradable a l’estiu.