Es tracta d'una masia de planta baixa i pis amb coberta a dues vessants, que pertany, doncs, al tipus I de la tipologia de masies, i presenta el carener, paral·lel a la façana principal, curiosament inclinat, ja que no és del tot horitzontal, sinó que queda més elevat a la banda de llevant. En destaca la porta dovellada d’arc de mig punt i la finestra gòtica que hi ha just al damunt, que està datada del segle XV i presenta la llinda treballada en forma d’arc conopial. Les altres finestres, també de pedra, se situen lateralment i són del segle XVI. El rellotge de sol i els carreus vistos dels angles de l’edifici són també remarcables.
A principis del segle XIX va construir-se un nou edifici que va unir-se a la masia original gràcies a un cos afegit que, al nivell de la primera planta, presenta una pèrgola suportada per columnes al més put estil neoclàssic. El nou volum, gairebé cúbic, té planta baixa i dues plantes pis i és cobert a dues aigües. En sobresurt la torre, coberta a quatre aigües, amb un balcó que recorre totes les façanes a l’últim nivell. La façana principal, d’estil eclèctic, destaca pel gran balcó, la gran volada del qual fa necessaris dos pilars de fosa per sustentar-lo. A més de les impostures i motllures que decoren les obertures destaca la gelosia que, penjant del ràfec, remata el conjunt.
“La casa de crocant”
A principis del segle XX, Hans T. Möller, aleshores propietari de Can Jonc, va fer construir a la part alta de la finca un petit edifici que havia de ser el menjador nupcial el dia del casament de la seva filla Maria, que finalment, va morir soltera el mes de febrer de 1913. Amb el pas dels anys l’edifici va esdevenir un petit habitatge fins que, l’any 1988, va recuperar la seva funció original amb la inauguració del restaurant Can Jonc.
La vil·la Möller, d’un estil que es podria qualificar de pseudogaudinià, és rectangular i té dos nivells: la planta baixa, amb finestres de forma parabòlica, i la planta pis, amb obertures de grans dimensions. Com a trets destacables cal assenyalar el coronament ondulat de la cornisa, similar als merlets defensius de les fortificacions. La imatge de la construcció recorda la d’un castell de conte de fades gràcies a les torretes que rematen el conjunt, coronades per cobertes a quatre vessants de fort pendent. El característic recobriment continu de petites pedres adherides al morter, que recorda la textura del crocant, va valer-li durant anys el sobrenom de “la casa del crocant”.
Fa pocs anys l’edifici va ser objecte d’una important remodelació per tal d’adequar-lo a les funcions pròpies d’un establiment de restauració, tot un repte en un edifici tan petit que va afectar la seva imatge externa. Dues de les façanes es van enderrocar per restituir-les amb un llenguatge contemporani, mentre que les dues que es van mantenir van experimentar canvis menys importants.