Antigament s’hi arribava des del camí que ascendia cap a Vallromanes, després del torrent de Vallbona, una via que amb el pas del temps va esdevenir exclusivament un pas entre propietats; transcorria paral·lel a la riera i desembocava directament al davant de la façana principal de Can Cumellas.
A principis de segle, després de la privatització de part d’aquell camí veïnal i de l’obertura del carrer de Marià Estrada, la finca va experimentar nombrosos canvis per tal d’ennoblir la imatge de la casa buscant un aspecte que fos més proper al de les noves finques d’estiueig. Així, en primer lloc, va construir-se l’actual barri de ferro forjat, que recollia el trànsit del nou eix principal de circulació del municipi: la riera. El barri, situat a la part sud-est de la finca, interromp el robust mur de pedra que protegeix la zona que llinda amb la riera. Es tracta d’una paret que s’aguanta amb grans contraforts interiors per tal de suportar les envestides de l’aigua, especialment intenses pels remolins formats a la confluència de la riera de la Coma Clara i el torrent de Can Colomer.
Fruit de les reformes fetes durant aquests anys és també el llarg caminal que neix en aquesta entrada i que, després d’un tram perpendicular a la riera, descriu un angle de 90º tot abraçant la zona de conreu. El llarg recorregut per l’interior de la propietat feia que el visitant tingués la sensació de trobar-se en una finca de dimensions més grans que les reals, ja que un acurat tractament de la vegetació s’ocupava d’amagar-ne la veritable magnitud. I és que tot l’itinerari d’accés es feia entre tanques opaques de xiprer que, a banda d’una innegable funció estètica, contribuïen a amagar els límits del terreny.
L’estructura de l’edifici segueix els preceptes de les grans residències neoclàssiques. El cos principal, de planta baixa i dos pisos, està format per quatre crugies perpendiculars a la façana principal cobertes amb una teulada a dues vessants de carener paral·lel a la mateixa façana. Els cossos laterals apareixen amb un pis menys d’alçada i, tant a la planta baixa com a la planta pis, s’obren en forma de porxo. Al nivell de la planta segona, en canvi, són coberts amb terrats als quals s’accedeix des de l’última planta.
La façana principal i la posterior tenen quatre eixos verticals de composició als quals se sumen els cossos adossats porticats. Els alçats est i oest es caracteritzen pels cinc arcs dels porxos de cadascuna de les plantes. Totes les façanes estan coronades per una cornisa contínua sobre la qual descansa un frontó de forma semicircular. Dues torres sobresurten per damunt d’aquest coronament. La més gran és la que remata i tancat el badalot d’escala. L’altra, a l’angle posterior dret, és un dipòsit d’aigua. Ambdues es cobreixen amb una teulada a quatre aigües; la primera culmina amb el necessari parallamps, mentre que la més petita és rematada per un element ceràmic.
Diversos elements decoratius enriqueixen la façana de Can Sopa, d’un color crema que recorda la tonalitat de les terres alellenques: un rellotge de sol, medallons, garlandes i elements vegetals esgrafiats, finestres i balconades amb els llindars emmarcats, una pronunciada sanefa blanca que envolta les golfes, etc.
