Alts murs de pedra tanquen Can Bonvehí pel sud, protegint-la de l'erosió de les aigües del camí de Martorelles.
A la finca conviuen dues tipologies de tractament del sòl: una part es dedica a explotació agrícola, mentre que la resta, més gran, rep el tractament de zona de lleure. El jardí es relaciona amb les feixes de cultiu mitjançant dos camins que, des de darrere la casa i des de la bassa, discorren perpendicularment a l'eix principal d'organització. L'espai enjardinat s'estructura en diverses plataformes separades per murs de contenció i comunicades per escales, fet que en permet l'adaptació al desnivell del terreny. A cada plataforma es reprodueix un ambient característic dels jardins historicistes: 1. Mirador. Situat a la part més baixa de la finca, domina l'encreuament de camins; una escala condueix fins al pati. 2. Pati. Davant de la casa, correspon a l'antiga era; amb paviment de grava i delimitat per murs de pedra, destaca el detall del cos porticat que el limita a sud-oest. 3. Jardí de darrere la casa. Al nivell de la planta pis, amb paviment de grava i sauló i espècies de fruiters, arbustos i un gran cedre, hi trobem elements d'estil neoclàssic, com les escales que accedeixen a la terrassa superior; destaquen el petit cos cobert amb cúpula i les balustres que coronen els murs de contenció. 4. Bassa. S'havia utilitzat com a piscina, ateses les seves grans dimensions. 5. Bosc. L'arbrat puja, amb pendent suau, fins al nivell del llac. 6. Llac. És la plataforma més elevada de la finca; l’acompanyen pinedes, a banda i banda, i una petita construcció coberta a quatre vessants. A l'inici, Can Bonvehí era una masia amb la tipologia típica del segle XV, coberta per una teulada a dues vessants amb el cos central més elevat. Recentment ha estat modificada per transformar la coberta del cos nord-est en terrat.
L'edifici està constituït per tres crugies perpendiculars a la façana principal, la part nord de les quals resta soterrada. D'aquesta manera, tot i que el volum principal té planta baixa i dues plantes pis, la façana posterior mostra una planta menys.
Can Bonvehí s'emmarca dins l'estil historicista, caracteritzat per la utilització d'un llenguatge neomedieval que pretén recuperar l'estètica dels castells, tal i com confirma el tipus de jardí. Així, el 1898 s'afegí al cos original una nova façana que recorda més un decorat de teatre que no pas una edificació real: es tracta d'un parament que només altera l'estructura del conjunt des del punt de vista òptic; els angles exteriors d'aquesta façana principal presenten dues torres circulars i el conjunt es corona amb un altre element típicament medieval i propi de l'arquitectura defensiva: els merlets.
Els paraments s'arrebossaren de nou, mantenint les obertures originals però decorant-les amb motius ornamentals que imiten els gòtics; destaquen la sanefa de rajola de colors de sota els merlets i les teules vidriades de diferents tonalitats que coronen les garites de guaita de la part central de la façana. D'altra banda, sorprèn per la seva peculiaritat el color vermellós de les fusteries i les persianes de llibret.
El tractament historicista continua a les façanes laterals. A la part posterior es reconeix encara el volum original de la masia, tot i que molt modificat i ampliat amb la construcció d'un balcó aplacat de pedra. Adossat a la façana sud-oest, un altre cos amplia l'habitatge, al sud del qual hi ha un pòrtic neoclàssic de tres arcades que genera una àmplia terrassa amb barana de balustres.
De la façana nord-est en sobresurt el volum afegit d'una antiga capella pública destinada al culte de Nostra Senyora de la Mercè. Va ser inaugurada solemnement pel bisbe Pere Martínez Santmartín l'any 1856, i a començaments del segle XX s'aconseguí de Roma la gràcia de poder guanyar-se l'anomenat «jubileu de la porciúncula».
