Les cases d'Alella

Web de divulgació històrica i patrimoni arquitectònic d'Alella

Ca la Madamme

Situada gairebé al vèrtex d'una llenca de terra que uneix el camí de Martorelles amb el torrent de Can Pofarré, la finca de Ca la Madamme presenta la característica forma triangular i resta protegida, en el perímetre, per murs de maçoneria que l'aïllen de les rierades.
 
Del barri d'entrada, a l'extrem sud-est de la finca, n'arrenca un llarg camí d'accés que condueix fins al davant de la façana. A banda i banda de l'avinguda pot observar-se encara la configuració típica d'una explotació agrària, amb les feixes que s'adapten al pendent del terreny i la bassa a la part més elevada.
 
L'edifici, una casa senyorial projectada d'acord amb els preceptes de l'eclecticisme, delata una factura pròpia del segle XIX, amb estructura basilical i l'ús d'elements propers al gust neoclàssic que en reforcen el caràcter.
 
El cos central, de planta baixa i dos pisos, té tres crugies paral·leles a la façana principal. A cada banda apareix un cos perpendicular als anteriors que, a la primera planta, es transforma en una galeria porticada que envolta la casa. A la part del darrere, la casa descansa directament sobre el terreny.
 
La part porticada arriba només al primer pis i dóna lloc a un terrat accessible des de la planta superior, mentre que les tres crugies centrals s'alcen una planta més, fet que fa destacar la imatge de cos principal, unitari i contundent, de volum gairebé cúbic. Aquest és cobert amb una teulada a quatre vessants de teula plana rematada, a la zona del ràfec, per un seguit d’antefixes ceràmiques. Aquests motius, però, desapareixen a les cantonades i a la part central de la façana principal per donar lloc a uns elements més grans, de pedra artificial, que remarquen la geometria i la jerarquia del conjunt. Hi sobresurt una torre-llanterna a quatre aigües, de la qual en destaquen les antefixes en relleu dels ampits, les teules vidriades blanques i blaves i el parallamps, que inclou un penell.
 
La façana principal, orientada al sud-est, s'ordena verticalment amb els tres eixos de composició on se situen les obertures. Resulten remarcables les solucions adoptades per mantenir la mateixa amplada que les portes de la planta baixa: als pisos superiors, les finestres són dobles i presenten una petita columna que les parteix en dues meitats.
 
Horitzontalment, la configuració ve marcada pel coronament del cos central, del qual destaca el tractament atorgat a la cornisa; aquesta, sostinguda per mènsules decorades separades per esgrafiats, envolta el volum principal de l'edifici i, juntament amb les impostes que abracen els porxos laterals, lliga visualment el conjunt. Els porxos, llevat dels de la façana principal, es caracteritzen per la presència de baranes i pilars de ferro. L'ús d'aquest material representava una innovació en la seva època, ja que a finals del segle XIX, quan es començaren a utilitzar els pilars de fosa, acostumaven a ocultar-se darrere d'envans o murs. El fet que en aquest cas quedessin a la vista responia a la gran acceptació de les noves tecnologies per part del mestre d'obres i dels propietaris, ja que en aquell moment el ferro vist representava el màxim exponent de la modernitat.