Les cases d'Alella

Web de divulgació històrica i patrimoni arquitectònic d'Alella

Ca les Monges

Ca Les Monges destaca pel gran volum, gairebé cúbic, que presideix la finca. L’accés a la casa es fa des de la Riera de la Coma Clara, a través d’un caminal arbrat plantat d’àcers.

L’aproximació a la casa es fa pel costat, de manera que en primer lloc es percep la façana sud-oest, on es troba l’habitatge dels masovers, emplaçat a la planta baixa. Cal traspassar un arc escarser, amb els brancals i la llinda de carreus de pedra, per arribar a la terrassa de davant de la façana principal, ombrejada per un grup de til·lers.

La masia consta de planta baixa i dos pisos. Té la teulada a quatre vessants seccionada a la part superior, que culmina amb una altra coberta, més petita i de dues vessants i carener paral·lel a la façana.

L’estructura de l’edifici està constituïda per tres crugies perpendiculars a la façana principal. La central i la de ponent s’uneixen i generen una nova crugia que carrega transversalment de l’ull de l’escala cap enrere.

La façana principal està ordenada per eixos de composició verticals, amb tres balcons a la primera planta i tres finestres a la segona. Destaquen els carreus de pedra, vistos en alguns punts de les cantonades, i el portal adovellat d’arc de mig punt, del segle XIV. Cal remarcar també la solució de l’estructura metàl·lica dels balcons i el rellotge de sol.

La resta de façanes presenten obertures més petites que van practicar-se de manera força desordenada com a fruit de l’adequació funcional.

Amb el pas del temps, la construcció original experimentà nombroses transformacions, la més important de les quals es produí quan, sota la direcció de les monges, va engrandir-se la masia: s'hi afegí un nou cos, adossat a la façana nord-oest, cobert amb una teulada d’un sol pendent. Tot i les remodelacions posteriors, al primer pis d’aquest cos afegit s’hi conserva una cambra amb alcova doble i dues voltes gòtiques. Les monges van convertir un dels mòduls en una capella que encara es conserva com a oratori privat, sota l’advocació de Nostra Senyora dels Dolors, que tancaren amb portes.

A principis del segle XVIII, Francesc Amat i Planella reformà l’antiga masia, capella inclosa.

La finca es va fer popular pels berenars i balls, que tenien lloc en una placeta empedrada de traçat trapezoïdal amb un estany al centre i bancs de pedra adossats als murs perimetrals que hi ha a l’est de la casa. Aquestes trobades sota l’ombra dels arbres van quedar reflectides en els plafons de rajoles que decoraven el templet neoclàssic que protegeix la font de la Salut, d’on encara avui brolla aigua de mina. Era típic beure un bon got d’aigua d’aquesta font per calmar la set que produïa la ingestió de xocolata desfeta amb melindros.

El templet, de planta quadrada, s’obre en forma de porxo mercès a un arc carpanell i està cobert amb una volta de creueria, a la clau de la qual hi ha esculpit l’escut del llinatge dels Castellvell. Una teulada a dues vessants cobreix el conjunt i l’interior queda protegit per una reixa de ferro forjat.

La font és al fons, en posició central, i al damunt hi ha un plafó ceràmic que representa la Mare de Déu de la Salut. Es tracta d'una obra formada per trenta rajoles. Sobre la imatge de la Verge amb el nen a coll hi ha un colom blanc i als costats un sol i una lluna. El plafó és encerclat per una complicada sanefa barroca. Aquesta garlanda fou malmesa a l’extrem inferior esquerre en un intent de robatori en què es s’endugueren algunes peces. Per tal de dissimular el buit, van reposar les peces extretes per d’altres que no segueixen el dibuix original (les afegides mostren soldats al camp de batalla o personatges propis d’una cacera, i fins i tot alguns músics).

En les parets laterals es poden veure dues composicions més que posen de manifest el contrast entre els rics i els pobres; aquests plafons reben els noms 'dels grassos' i 'els prims' i consten de 63 rajoles cadascun. Les escenes són similars pel que fa a la composició, però volen ser el reflex de les grans diferències socials existents a l'època: mentre les classes benestants gaudeixen d'un agradable dia de festa al voltant d'una taula amb vi, pernil, olis i d'altres delícies, els prims tan sols tenen verdures, bacallà i una cassola.

Hi ha altres elements que es repeteixen mantenint aquest matís diferenciador: un gos famèlic amb els prims i un que corre feliç entre els grassos; l'arbre pelat dels prims vessa de fruites en el cas dels grassos; i la mansió dels rics no té res a veure amb la cabana enrunada dels pobres. I això no és tot. Per fer palès l'abús dels uns respecte dels altres, a la primera placa apareix un personatge prim que s'ha escapat del seu món i que, violentament, en rep les conseqüències.

A sobre d’aquests plafons n’hi havia encara dos més; els famosos de 'La xocolatada' i 'La cursa de braus'. El 1888 el marquès de Castellbell, que formava part de l'Asociación Artístico-Arqueológica Barcelonesa, va fer-los arrencar per exhibir-los a l’Exposició Universal de Barcelona: “el marqués de Castellbell ha cedido dos grandes cuadros oblongos de medio punto, hechos de azulejos, representando costumbres españolas, siglo XVIII, y una magnífica carroza de la propia época”.

Els plafons no tornaren mai més a Alella; primer passaren al fons del Museu d’Art de Catalunya, que s’acabava de fundar, i més tard es van traslladar al Palau Nacional de Montjuïc. Avui es poden veure al Museu del Disseny de Barcelona, a la plaça de les Glòries Catalanes.

Normalment, els dibuixos dels plafons representaven festes populars i solien ser ampliacions de petits gravats o auques encarregades pels escudellers i realitzades per un artista pintor. En aquest cas, les rajoles semblen ser obra d’algun dels mestres del taller de Llorenç i Pau Passoles, ja que la sanefa és la mateixa que es pot observar a d’altres obres signades per ells entre els anys 1670 i 1710, com l’arrambador de la Casa de la Convalescència de Barcelona o la capella del Roser de Valls, entre d’altres.

Tot i que l’estil arquitectònic del templet de la font pot ser de mitjan segle XVII, entre les rajoles de l’arrambador que hi ha a cada costat del brollador hi figura la inscripció «Any 1710». Segurament va ser Francesc Amat i Planella qui vestí llavors les parets amb aquestes decoracions ceràmiques.

L’escena dels braus correspon a un gravat de la Plaça Major de Madrid, mentre que el plafó de la xocolatada és probablement una rèplica d’algun gravat on es representava una de les nombroses festes que tenien lloc a les mansions de les rodalies de Barcelona. Segons Alexandre Cirici Pellicer, el plafó de la xocolatada reflecteix l'estil de vida propi de les cases senyorials de l’època, on el lleure a l'entorn dels jardins va esdevenir cabdal; els elements que hi són representats -la vegetació, els templets, la font- i el divertiment dels assistents -el passeig, la xocolata desfeta- recorden la manera de fer de la societat francesa del moment.

La fredor dels tons blaus utilitzats com a base contrasta amb la calidesa dels grocs, marrons i ocres de les escenes; aquests mateixos colors s'empren a les diferents sanefes, llevat de la que domina el conjunt, feta en blanc i negre.