Un sòlid mur de pedra emmerletat, amb aspecte de muralla, delimita la finca de Cal Governador, les terres de la qual s'estenen a ambdues bandes del torrent d'en Bernades.
Inicialment s'hi accedia des del jardí de ponent, contigu al de l'umbracle. Amb l'adquisició de les propietats veïnes, però, la finca experimentà un creixement cap a l'est que va projectar l'edifici vers els nous espais exteriors; l’emblemàtic saló de cristall esdevingué així un gran rebedor connectat al nou passeig d'entrada, malgrat haver estat concebut inicialment com a espai relacional entre l'edifici principal i el jardí.
La compra de la masia pròxima de Can Xeco Monnar per part d'Antoni Borrell va completar el perímetre de la finca que avui coneixem. Durant els següents vint anys, Borrell i el seu germà, professor de Belles Arts a Madrid i arquitecte en funcions, van treballar de valent en l'ampliació i la transformació radical de la finca. A ells els devem la capella de la Mercè, la biblioteca, el saló de cristall, els banys turcs, les sales de juntes i reunions i les grans torres que havien acollit la casa-castell dels Cardona.
Des del punt de vista arquitectònic som davant d'un paradigma de l'eclecticisme del segle XIX en què es barregen els estils més diversos: elements d'inspiració medieval, neogòtics, neoàrabs, neoclàssics, i fins i tot complements d'aire modernista.
Amb la mateixa il·lusió i idèntica traça, els germans Borrell van envoltar el conjunt amb un ampli jardí comunicat per dos ponts que permeten creuar el torrent que travessa la finca. El passeig de les estàtues, la talaia, el llac del mirall, el laberint subterrani, les cascades, els brolladors, el llac, les coves artificials i la glorieta formaven part, juntament amb altres elements ja desapareguts, del que havia estat un notable jardí capaç d'aprofitar l'aigua de mina amb què comptava la finca i les excel·lents condicions microclimàtiques d'Alella.
El pont Un mur de maçoneria i totxo d'alçada considerable tanca la finca i emmarca els accessos amb arquitectures diferents en funció del caràcter de cadascun (portes de servei, de carruatges, etc.) Al vèrtex sud de la finca hi ha un curiós pont per salvar el torrent d'en Bernades i unir les dues finques que componen la propietat. Es construí a finals del segle XIX i està format per una arcada ovoide flanquejada per dues torres de planta quadrada i coronades per una teulada de quatre vessants molt inclinades i culminades per un pinacle. Entre els elements decoratius destaquen els quadrifolis de la planta baixa, les dobles finestres neogòtiques amb lobulacions, suportades per primes columnetes, de la planta pis, i les barbacanes quesostenen el ràfec de la teulada El barri d'accés La porta principal al recinte se situa a llevant, al passeig d'Antoni Borrell, i va ser construïda a finals del segle XIX seguint un estil eclèctic. De ferro forjat, a la dreta està flanquejada per una columna de pedra acabada en forma de pinacle, i a l'esquerra per una torre emplaçada a la cantonada formada per dos cossos que conjuguen la pedra i el maó vist: un a la part baixa, en forma de tronc de con, amb una porta d'accés a l'interior; i el superior, de forma cilíndrica i coronat per una teulada de mosaic de fort pendent rematada per un floró. La torre destaca per la profusió d'elements decoratius (garlandes, motius vegetals i rostres esculpits que s’intercalen entre les finestres), que li atorguen cert regust neogòtic. A banda i banda del barri hi ha dos pedestals de planta quadrada amb relleus de tipus neoclàssic esculpits a cadascuna de les cares amb sengles escultures que representen un gos guardià sedent al capdamunt.
L'edifici principal
L'edificació principal presenta diferents cossos annexos i tot plegat forma un conjunt d'estils variats i de planta molt irregular. Existeixen, a més, altres construccions que l'envolten, com uns banys turcs d'inspiració àrab o altres edificis també d'estil oriental.
El material de construcció juga un paper molt important en l'efecte visual: maó i pedra vista es combinen oferint als diferents volums una imatge característica que, en certa manera, unifica el conjunt. Malgrat tot, no pot obviar-se que l'eclecticisme és la nota dominant a la Torre del Governador: s'hi pot trobar des d’una façana de tipus neoclàssic a edificis neogòtics; columnes clàssiques que suporten arcs de ferradura; teulades planes combinades amb pinacles i escultures clàssiques que conviuen amb fanals modernistes.
L'edifici principal presenta un estil clarament neoclàssic, sobretot en la façana sud-oest. Té forma d'ela ('L') i consta de planta baixa i quatre pisos comptant, però, que els dos darrers són de factura recent. Destaca especialment la planta noble, amb una gran balconada amb balustrades a la part central, sostinguda per pilars de planta quadrada. Cal esmentar, així mateix, les grans pilastres adossades que recorren el primer i el segon pis, amb el fust estriat i el capitell corinti. La resta del parament és decorat amb diversos elements neoclàssics com els trencaaigües coronats amb antefixes i sostinguts per mènsules.
La façana principal està orientada a ponent. Sobre la porta principal hi ha un relleu rectangular que representa un àngel vestit a la manera clàssica voltat d'elements decoratius d'inspiració vegetal. S'hi entra per un rebedor de configuració poc habitual: immediatament després de la porta i pràcticament sense vestíbul previ arrenca una escalinata flanquejada per una barana de ferro colat que condueix a la planta primera. L'espai, de clars trets neoclàssics, presenta pilastres adossades als murs amb el fust estriat i el capitell de tipus corinti. Tots els paraments que queden entre elles estan profusament decorats amb pintures murals. L'escalinata és rep llum de l'exterior a través d'una finestra de dues fulles que s'obre directament sobre la gran balconada que dóna a la façana principal. Els vitralls emplomats representen dues figures femenines que sorprenen per la lleugeresa de les seves robes en moviment.
El Saló de Cristall
La façana posterior, situada a llevant, està precedida pel Saló de Cristall: una sala de reminisències neoclàssiques que relaciona l'edifici amb el jardí. Així ho confirmen les pilastres, de fust estriat i capitell corinti, adossades als murs de la sala, l'entaulament que les relaciona superiorment i els esgrafiats en forma d'escata dels paraments centrals. En origen era un hivernacle amb el sostre de vidre, però l'espai va experimentatr importants transformacions al llarg del temps. Durant la Guerra Civil, per exemple, va acollir un menjador per nenes i adolescents d'Alcalá de Henares, refugiades a Alella.
En l'actualitat, el sostre és sostingut per quatre columnes de ferro colat. Tot i ser desproporcionadament esveltes per a la seva alçada, permeten obtenir un espai diàfan i lliure d'obstacles, ideal com a sala de ball. De fet, l'estança va ser decorada amb un gran llum d'aranya situat al bell mig.
El castell
A la part de tramuntana hi ha 'el castell', de planta poligonal. El conjunt es carcateritza per l'existència de dues torres octogonals de diferent alçada. Ambdues estan cobertes per teulades amb vessants molt inclinades coronades per pinacles.
És remarcable l'ús de la pedra i el maó vist, que es barregen amb els elements decoratius i contribueixen a l'aspecte més aviat barroc del conjunt, combinat amb elements neogòtics. Aquest estil queda perfectament reflectit a la part baixa de l'edifici i en un cos lateral annex gràcies a l'ús de traceries amb motius vegetals, columnes de planta circular realitzades amb maó i capitells de pedra profusament decorats, arcs ogivals, quadrifolis, merlets i motllures a les obertures.
La capella
El conjunt comptava amb una capella pública sota l'advocació de Nostra Senyora de l'Ascensió. L'any 1845, essent la finca propietat de Josep Safont, va renovar-se el permís de dir-hi missa, però va caldre arreglar alguns detalls per aconseguir-ho. El visitador nomenat pel bisbe recomanà «que se pongan en el misal las misas de última concesión del Obispado, que se aumente una toalla a las dos que tiene el altar, que se pongan cuatro ornamentos de los cuatro colores que son blanco, encarnado, morado y verde, pues solo hay el del color negro, y que se provea también el caliz, que se ponga al Sto Christo la aureola».
El 1893, Antoni Borrell va renovar la capella tot i que, segons consta al Llibre de visites, estava molt ben guarnida i condicionada per servir.
La biblioteca
La sala de lectura, dissenyada probablement per Marià Borrell i inspirada en la Biblioteca Nacional de Madrid, va arribar a aplegar un fons bibliogràfic més que notable. L'arribada més important de llibres va produir-se pels volts de la dècada de 1980, quan l'aleshores el pare provincial dels escolapis, Josep Balcells, decidí concentrar a Alella les biblioteques de totes les comunitats d'aquest orde. Nasqué així la Biblioteca Provincial de les Escoles Pies de Catalunya (BPEPC), que va arribar a aplegar gairebé 90.000 llibres, la majoria de més d'un segle d'antiguitat. La marxa dels escolapis i la posterior venda de la finca van comportar també la pèrdua d'aquest ric patrimoni bibliogràfic que, malgrat haver estat inventariat, va acabar malvenent-se.
La fusteria Situat en un nivell inferior a l'edifici principal i els banys turcs hi ha una construcció d'estil eclèctic i planta quadrada, a tocar del torrent d'en Bernades. En els darrers anys de l'Escola Pia havia acollit el taller de fusteria. L'edifici consta planta baixa i pis, amb un sistema de teulades perpendiculars entre sí. La primera, al centre, té dues vessants i el carener paral·lel a la façana principal. Les dues laterals, també de dues vessants, presenten el carener perpendicular a la façana tot formant un petit frontó. El maó és l'element estructural i decoratiu per excel·lència: situat en relleu, forma sanefes de motius geomètrics; el maó de cantell és utilitzat per a les obertures de planta baixa; i el maó o totxo de queixal s'empra en les obertures del pis superior, de manera que es presenten esglaonades en la part alta. Tot plegat apropa l'edifici a les construccions de tipus modernista.
